Rafel G. Bianchi

NoguerasBlanchard presenta la segona exposició individual de Rafel G. Bianchi (Olot, 1967). El seu últim projecte La bandera en el cim, amb el qual va obtenir la beca Marcelino Botí, va suposar un procés extens i laboriós que, com la majoria dels seus projectes, ha estat de llarg recorregut. No obstant això, Quién soy yo difereix dels seus plantejaments habituals; el procés de l’acció la documentació de la qual és el material exposat, ha estat curt (dos dies) i molt intens, resultat d’una autoimposició temporal marcada per un calendari.

Qui soc jo. Autoanàlisis de inclinacions i aptituds és el títol d’un llibre que reuneix les proves necessàries perquè un, de manera pràctica, pugui obtenir el seu CI (Coeficient intel·lectual), les seves habilitats i talents, i els seus trets de personalitat. Bianchi va trobar la primera edició publicada per l’editorial Luis Miracle al 1948, exemplar que ha utilitzat per executar l’acció. En un exercici d’honestedat va convidar a un comissari, David Armengol, a exercir el rol de notari, per donar fe que el procediment es realitzava correctament. Les tasques del notari han consistit en: l’organització, el seguiment, la documentació i el diagnòstic. Tot això és el que es mostra en l’exposició, ja que per part de l’artista existeix la intenció acadèmica d’explicar tot el procés. Com Marcel Broodhaers fes en la seva obra Un coup de dés jamais n’abolira li hasard, (1969) la qual oferia una anàlisi conceptual del llibre escrit per Stéphane Mallarme, del mateix títol i publicat en 1914, Bianchi part del llibre Quién soy yo desglossant els diferents apartats i formalitzant l’apartat de les respostes del test a través de paper de calc, d’aquesta manera aconsegueix una estètica similar a la dels artistes conceptuals dels 70.

L’artista és conscient que ha realitzat una acció de risc ja que ha desvetllat les seves virtuts i les seves mancances, en un exercici d’autoretrat on es mostra de manera sincera tal com és. L’interès de tal acció resideix a posar en qüestió el sentit de l’art i la figura de l’artista, preocupacions constants en la seva obra. Els resultats obtinguts són solament d’interès per a un mateix, igual que l’art segons Bianchi. L’artista encara aquestes qüestions des d’un sentit irònic. El joc, l’enigma i l’atzar són elements essencials que reapareixen en tota la seva activitat creativa. Com Homo ludens, part del joc per construir pensament i el seu humor actua en moltes ocasions com > que li serveix per riure’s de l’heroisme crític de l’art, de la seva poca eficàcia i de la seva complicitat amb el sistema que ho autoritza.

Entre les seves exposicions destaquen: Antes que todo, CA2M Centro de Arte Dos de Mayo, Móstoles, Madrid, 2010 (Comissariada per Aimar Arriola i Manuela Moscoso); Itinerarios 07-08. Fundación Marcelino Botín, Santander, 2009; : I like America, does America like me? Espai Zero1, Museo comarcal d’Olot, Girona, 2008; Happy Family, Espai Montcada, Barcelona, 2007 (Comissarada per David Armengol); La vida privada. Representaciones de la tragedia y la banalidad contemporáneas, Centro Arte y Naturaleza, Fundación Beulas, Huesca, 2007; Art for fun, Casal Solleric, Palma de Mallorca, 2007 (Comissariada per David Arlandis i Javier Marroquí); No, Future, Bloomberg Space, Londres, 2007 (Comissariada per David G Torres). Al 2010 va obtenir el Premio ex aequo a la Biennal d’Art Ciutat d’Amposta i al 2007 la Beca de Artes Plásticas Fundación Marcelino Botín, Santander.

Rafel G. Bianchi viu i treballa a Barcelona.