Ignacio Uriarte

En aquesta nova exposició Ignacio Uriarte accentua el caràcter més poètic del seu treball a través de l'exploració de diferents gestos comuns, com l'aleatorietat de doblegar fulles, l'observació del moviment natural de nina en utilitar un bolígraf sense intenció, o la repetició sistemàtica d'escriure un sol signe amb màquina d'escriure. Cadascuna de les obres presentades constitueix una tipologia – de formes, de gestos, d'ompliments/buits, de línies, d'accidents, d'inclinacions i d'ombres. L'exposició en conjunt és una tipologia de diferents tipus de tipologies.

Malgrat tractar-se d'una exposició majoritàriament de dibuix, els aspectes escultòrics prevalen. En Wrist Drawing Decrease (2016), línies traçades amb un gest de nina creen xarxes de rombes buits concatenats, que canvien seqüencialment d'escala creant efectes de vibració; en Drawing Table Drawing (2016) i Translucent Diamonds (2016), les velocitats de dibuix es tradueixen en sensació d'espacialitat i lluminositat; a Diagonal Amorphous Matrix (2016), el farciment degradat atorga una objectualitat amorfa a cadascun de les 25 formes dibuixades. La manifestació més emfàtica de l'aspecte escultòric es presenta en l'obra Random Diamonds (2016), una gran instal·lació de fulles buides doblegades, on es creen espais de llum i ombra romboidals. Aquest recurs ja havia estat explorat en obres anteriors com Double Rhombus (2011) encara que la diferència quant a la nova obra resideix en què les figures romboidals es desenvolupen de manera ambivalent entre regla i aleatorietat. Consisteix d'una tipologia de figures possibles romboidals que a més també al·ludeixen a un altre tema recurrent en les obres d'aquesta exposició: el buit.

El buit que es genera en l'absència intencional de dibuix en l'obra Negative Slashes (2016) es relaciona amb l'absència de tinta en Drawing Table Drawings i Translucent Diamonds (2016) on el retolador gastat crea formes a partir de la velocitat amb la qual traça una línia. En la filosofia oriental, el buit, molt pròxim a la creació, és espai substancial per a la formació del subjecte, que la filosofia occidental replica amb “l'ésser del no ser” platònic, acostant el buit al no-res. Posteriorment Artaud fa un paral·lel entre el buit i el real de la naturalesa, l'estat pur de la realitat privat del llenguatge. Uriarte assumeix aquesta percepció sobre la realitat de les seves obres, ja que l'espectador les proveeix de sentit i significació. Com assenyala l'artista: “Les partitures subjacents volen ser desxifrades per a permetre a l'espectador una vivència mes pròxima a la participació en un performance, convertint les obres en petjada o documentació”.

En el treball de Uriarte, els gestos aleatoris i sense intenció són sotmesos a diferents tipus de sistematització, classificació i ordre, que permeten a l'espectador entendre els processos de treball, analitzar rangs de variació i desviació, i recrear temps i velocitats.