The Swamp of Forever. Chapter 4: Origin

Tinc pocs records tan tristos com el de la pena que em donava la mort d’Artax, el cavall de Atreiu, quan s’enfonsava sense remei en els Pantans de la Tristesa. Encara noto una mica el nus que se’m feia en la gola. Podia entendre que després d’haver recorregut els Turons de Plata, el Desert de les Esperances Perdudes i els Boscos de Cristall d’Eribo, els dos estiguessin esgotats. Però el que no podia tolerar és que Artax no volgués ni intentar-ho; que rebutgés d’una forma tan impassible l’ajuda d’Atreiu, menyspreant el seu intent per salvar-lo però sobretot deixant-lo sol en les seves ganes de seguir amb vida.

No crec que sigui l’únic que s’hagi sentit com Artax en algun moment d’aquest any passat. De manera intermitent, la situació ens ha enfrontat a moments d’absoluta desídia, quan no d’una profunda tristesa. Mentre això succeïa aquest cicle expositiu del Pantà del per Sempre es posposava indefinidament, auto-complint el seu nom com si fos una profecia que mai no va tenir intenció de ser; donant-li la volta al temps com un mitjó i fent que l’últim capítol del cicle, Origen, sigui ara la primera exposició del primer any després de tota la resta.

Juliana Cerqueira Leite (Yolanda, 1981) porta anys treballant d’una manera semblant a com es doblega l’espai del mitjó o com s’espesseeix el temps en un pantà. Per a ella l’escultura no es concep des de fora, modelant o tallant un ple, sinó des de dins, habitant i perforant el buit que mai veiem. Aquest espai no és un espai negatiu, o almenys, no de la manera en la qual Artax s’enfonsava de pena. Al contrari, Cerqueira pensa en l’escultura des de dins del fang, ocupant el volum, realitzant motlles sobre si mateixa o construint estructures gegants en les quals introduir-s’hi tot reptant i perforant el seu espai. D’aquesta forma, quan mirem els seus positius d’escaiola el que veiem és en realitat un endins molt estret que s’ha convertit en un fora poderós. Veiem a l’escultura donada la volta. O un final que és un principi.

Per a aquesta quarta part del cicle s’han recuperat tres peces que operen des d’aquesta inversió espacial, (Curl 2, Contraction 1, Head) combinant-les amb una sèrie de dibuixos recents on l’assaig, la repetició i la memòria corporal adquireixen pes i ocupen un lloc. El propòsit de la mostra no té res a veure amb una mirada retrospectiva. Al contrari, es tracta d’impedir que la condició lineal o històrica de les obres li guanyi terreny a la condició espacial més desbordant del temps, engreixant l’estany de moments més que obrir un rius de successos.

Una de les peces que millor representa aquesta manera de fer seria Curl 2 (2014) en la qual l’artista ha compactat diferents posicions del seu cos en un únic espai. Creant una estructura de pells d’escaiola, Cerqueira evoca amb el contorn del seu cos les seccions d’una ossada arcaica o els plecs d’una flor descomunal, els pètals i les fulles de la qual semblen ser capaces de travessar totes les dimensions. I és que per a aquesta ocasió, Juliana hauria reobert a més el temps de la peça en realitzar nous talls sobre els motlles, alterant els seus perfils i remodelant amb nous buits la por a la que remet el cos quan es fa un cabdell. De manera que l’obra continua ocupant el mateix lloc, però no ho fa dues vegades de la mateixa forma.

Aquest gruix temporal s’expandeix a la resta de l’exposició per partida doble. Així tornem a trobar-nos amb la peça que Cerqueira va exposar en el primer capítol del cicle, a l’octubre de 2019 (Contraction 1), però també trobem la diminuta peça d’ambre fossilitzat de Daniel Chust Peters (Aironfix, 2017), que va poder veure’s en la tercera exposició, i que ara pren el relleu com a peça convidada.

Cerqueira no és aliena a aquesta concatenació de passats, presents i futurs que apareixen intraduïbles. Fa a penes un any i mig, amb motiu de la seva exposició en el Museu Nacional Arqueològic de Nàpols, l’artista declarava haver trobat similituds entre el que la NASA diu la “posició neutral del cos” en gravetat zero, les postures de “contracció” de la coreògrafa Martha Graham i les formes de les escultures i els cossos excavats en la catàstrofe de Pompeia i Herculà en el segle I de la nostra era. Entenent el temps com un material amb el qual fer i desfer la successió lineal del que anirà primer i el que va venir després.

En aquesta mateixa direcció operen la sèrie de dibuixos Repetitive motions that make and unmake the world (2021) en els quals l’artista dibuixa a línia un mateix gest repetit fins a desbordar el seu sentit original. Reduint l’escala del gest a la grandària del paper, Juliana comprova com l’acció reiterada i acumulada d’aixecar alguna cosa (Lift), de remoure (Stir), nuar (Tie) o descaragolar (Unscrew), permeten estructurar estranys gargots o registres formals que, no obstant això, recorden massa a les formes familiars de les vèrtebres, els ossos o els òrgans dels quals estem fets. Al cap i a la fi, no deixem de ser un fluid dins d’una membrana, removent la matèria que ens envolta amb cada glopada d’aire o cada grapat de terra; reinventant l’ordre de les coses com un petit trepant o remolí material.

Suposo que hi ha alguna cosa de tot això contingut en la paradoxa de la vella Morla. “l’ésser més savi de Fantasia” és, en poques paraules, una nihilista existencial o una mestra zen, a la qual cap de les peticions d’Atreiu semblen importar. Recordo que el mantra de Morla era precisament aquest, que “res és important”, mentre esternudava repetidament davant la mera presència de la joventut. Després de la patètica mort d’Artax, de nen creies haver entès la ironia del món adult quan Atreiu la convenç que si res és tan important, llavors tampoc hauria d’importar que l’ajudés. Però el veritablement fantàstic no era això. La veritable fantasia era que, malgrat haver perdut l’esperança i estar sumida en una profunda depressió senil, Morla no s’enfonsava en els pantans. Morla no moria, no es movia, no feia res, però tampoc es deixava atrapar per la tristesa. Sempre era aquí.

Amb una mateixa frase repetida, llençant Atreiu una vegada i una altra al fang, la tortuga aconseguia alterar la percepció de la història i plantava la llavor d’una pregunta diferent. Com l’obra d’art, Morla sap que el temps és l’espai. I és per això que Atreiu, com l’obra de Juliana, tampoc s’enfonsa. Emergeix. Perquè han entès que repetir un gest, refer un cos, replicar un motlle, és el que dóna la volta a una resposta, a una història. És el que la fa interminable.

_

En un pantà el temps no flueix. Però això no significa que el temps deixi de ser. Més aviat el contrari, al pantà la història s’acumula i la vida es desenvolupa de manera pestilent, conformant un ecosistema que, encara que creix i s’expandeix, no es mou cap endavant. Podríem arribar a pensar en el nostre cos com si fos un petit estany: no deixem de ser aigua atrapada dins d’una membrana, sotmetent a cada glopada d’aire i a cada tros de menjar a la seva combustió pulmonar o putrefacció intestina. Com els pantans, també nosaltres creixem, ens desenvolupem i ens podrim, però costa afirmar que el nostre ésser, el nostre fluid, es mogui cap a enlloc. El que sigui que siguem, per descomptat, no flueix cap a cap mar en concret.

La idea que l’art avança o evoluciona semblaria més a una ficció de la modernitat occidental que a una veritable descripció de la seva naturalesa. The Swamp of Forever és un cicle d’exposicions que busca desdoblar aquesta condició del temps en quatre aspectes, l’amor, la coincidència, l’estàndard i l’origen, i que a la vegada comparteixen una relació problemàtica amb la idea de linealitat.

En aquest quart capítol, Origen, presentem una sèrie de treballs de Juliana Cerqueira Leite (la seva mare, 1981) i una peça convidada de Daniel Chust Peters (Sao Paulo, 1965).