Marine Hugonnier

NoguerasBlanchard presenta l’última producció cinematogràfica de Marine Hugonnier (París, 1969) The Secretary of the Invisible. La pel·lícula és un homenatge a l’etnòleg i cineasta francès Jean Rouch, pioner en la construcció d’una antropologia filmada i del qual el documental Les Maitres Fous (Els Mestres Bojos, 1955) va marcar l’arribada del “cine directe”, un nou concepte que buscava col·lapsar la distància que separa la mirada receptiva (la càmera) del subjecte (l’Altre). Tot seguint els passos de Rouch, The Secretary of the Invisible es va rodar sobre el riu Níger (Mali), a les terres històriques de les tribus Songhay.

La pel·lícula narra el viatge que realitza Hugonnier amb uns companys –Damouré Zika, l’actor principal de Rouch, i Moussa Hamidou, el seu enginyer de so– mentre es disposen a filmar una pel·lícula, representant la col·laboració participativa entre actor i director promoguda per Rouch. Filmada durant Cinema Day, el festival de cine anual de Niamey, capital de Níger, la narració comença amb un viatge en piragua pel riu Níger i culmina amb una cerimònia “Holley” –un ritual animista dels Songhay. La història relata com Hugonnier intercanvia el seu aparell de ràdio amb el capità de la piragua per un altre objecte “transmissor d’invisibilitat”, una màscara ritual procedent d’Àfrica Occidental amb capacitat transformadora, que converteix al portador en la personificació de l’esperit animal. La màscara, procedent d’una altra tribu, es converteix en un objecte intrús en la cerimònia Songhay, de la mateixa manera que la presència de la càmera, i darrere l’artista, són un cos aliè. Igual que la ràdio i la màscara, l’autor de la pel·lícula és un conducte, o “secretari”, a través del qual són transmesos els esdeveniments, establint una relació metonímica amb la discussió dels protagonistes sobre l’Autor i la paradoxa de criticar la política de la mirada amb una càmera. El tema de la mimesi, fil conductor en la pel·lícula, queda reflectit en el camaleó, que representa la idea de l’Autor en general. Els canvis de color del rèptil, el seu camuflatge i la seva invisibilitat transcorren paral·lels a l’habilitat del director per convertir-se en un ”ull invisible”. El títol de l’obra prové d’una expressió utilitzada en el llibre de J.M. Coetzee Elizabeth Costello que, al mateix temps, va ser presa del dramaturg polonès Czeslaw Milosz.

L’obra d’Hugonnier es recolza en les experiències perceptives que dimanen del temps mentre introdueix lectures d’altres camps, fonamental la del paisatge en el marc de la reflexió històrica. Hugonnier planteja una al·lusió a la mateixa construcció de la història occidental, l’afany de dominació de l’home a partir de la postura oposada, en aquest cas la dels Songhay. Aquesta reflexió sobre els nostres ambiciosos comportaments imperialistes és també present en vídeos anteriors com Travelling Amazonia (2006), The Last Tour (2004) o Ariana (2003). Així, des de diferents plantejaments visuals i amb una forta càrrega ideològica, Hugonnier explora formes de codificar l’acte de mirar en el llenguatge fílmic i fotogràfic.

Les seves exposicions individuals recents inclouen Kunsthalle Malmo (2009); MAMCO, Ginebra (2008); SMAK, Gant (2007); Philadelphia Museum of Art (2007); Fondazione Sandretto Re Rebaudengo, Torí (2007) i Kunsthalle Bern, Suïssa (2007). Entre les seves col·lectives destaquen Mediterraneo(s), Centre d’Art La Panera, Lleida (2007), Pensée Sauvage, Frankfurter Kunstverein (2007); Badlands, MassMOCA (2007); Paraísos Indómitos, MARCO Vigo (2007), Universal Experience, MCA Chicago, USA/ Hayward (2005), Cine y casi cine, MNCARS Madrid (2003). Ha participat a la 52 Biennal de Venècia (2007); la 27 Biennal de São Paulo (2006); la Biennal de Busan (2006); i T1 Torino Triennale (2005). Marine Hugonnier viu actualment entre París i Londres.

La galeria agraeix la col·laboració de Max Wigram Gallery, Londres i el MAMCO, Ginebra.