Rafel G. Bianchi

NoguerasBlanchard presenta la quarta exposició individual que la galeria dedica a Rafel G.Bianchi (Olot, Girona, 1967). El col·leccionista absent proposa un recorregut narratiu per set peces que estudien, a nivell conceptual i espacial, l'obra El col·leccionista d'estampes (1) del pintor català Mariano Fortuny (Reus, 1838 – Roma, 1874).

El col·leccionista d'estampes és una pintura de dimensions reduïdes que representa un intercanvi comercial: un venedor d'obra gràfica mostra a un col·leccionista la seva mercaderia mentre un altre individu, possiblement també venedor, espera el seu torn. Malgrat que el títol de l'obra concreti l'interès del col·leccionista exclusivament en les estampes, l'habitació on es desenvolupa l'acció mostra un ampli catàleg d'objectes d'origen oriental. El seu autor, Mariano Fortuny, no sols era un pintor de gran habilitat, sinó que també era un col·leccionista obsessiu, incurable, fins i tot malaltís. L'habitació on es desenvolupa l'escena és el seu taller a Roma, i el conjunt d'objectes que allí es reprodueixen formen part de la seva col·lecció.

El col·leccionista absent sorgeix de la trobada de Rafel G. Bianchi amb aquesta pintura, i de l'interès de l'artista per relacionar una sèrie d'autors considerats com a referents importants en la contextualització de la seva obra. Una acció conceptual que no sorgeix tant de la seva posició d'artista col·leccionista, sinó més aviat des d'una lectura curatorial capaç de suggerir un relat específic. Tal com Bianchi indica: “La col·lecció resultant de tot aquest procés no deixa de ser una declaració d'intencions tant de caràcter emocional com intel·lectual, d'afectes i de referents. Tot això ho podem llegir com la meva particular genealogia de l'art català dels segles XX i XXI”.

Possiblement perquè El col·leccionista d'estampes es va vendre amb facilitat, Fortuny va realitzar un parell de versions més. Les tres versions, de formats diferents però semblances, repeteixen personatges i escenari reemplaçant alguns objectes. De les tres possibilitats, Bianchi tria la primera d'elles com a punt de partida per a aquest projecte. En primer lloc, és l'única en la qual apareix un lloro, un animal fetitxe per a l'artista des que en un projecte anterior (Qui sóc jo, 2011), Bianchi se sotmet a un test de personalitat per a descobrir les seves habilitats i talents i obté la major puntuació en la seva capacitat imitiativa. En segon, a causa de l'oferta que va fer Fortuny al comprador Americà, que una vegada adquirida l'obra podria aparèixer en ella. El comprador va acceptar i, per tant, en la versió que es troba en el Museu de Belles Arts de Boston podem reconèixer a qui va ser el seu primer propietari. La difusió d'aquesta segona anècdota permet a l'artista establir un joc de supòsits sobre les possibilitats evolutives de l'obra: si aquesta obra és adquirida, Bianchi afegirà el retrat del nou propietari si així ho desitja.

Durant el desenvolupament del projecte, la cerca d'imatges del taller de Fortuny a Roma suposa per a Bianchi el descobriment d'una pintura (2) de Ramón Amado (Barcelona 1844 – 1888) on, precisament, podem apreciar a Mariano Fortuny en el seu taller pintant al model que representa al col·leccionista del col·leccionista d'estampes. Aquesta trobada és especialment rellevant per dos motius. D'una banda, planteja una ampliació en la percepció de l'espai, la qual cosa convida a Bianchi a ampliar la seva col·lecció; per l'altre, Amado representa el que veu, sense manipulació escenogràfica, i això no sols permet conèixer una part del taller de Fortuny tal com aquest ho tenia, sinó que ens ensenya la seva metodologia de treball.

D'aquesta manera, la pintura de Amado permet a Bianchi un nou joc de substitucions similar al realitzat sobre la pintura de Fortuny, canviant els objectes del taller de Roma per obres d'artistes contemporanis del seu interès, ampliant així El col·leccionista absent, una col·lecció imaginària a la recerca de propietari.

Com a ramificació de l'anàlisi de Bianchi del col·leccionista d'estampes, l'exposició es complementa amb un estudi formal de la pintura basat en desconstruccions realitzades des d'interessos compositius, cromàtics i rítmics. En definitiva, un joc que exhibeix les facetes més rellevants del conceptualisme com la repetició i la serialitat en la “construcció” de la col·lecció de Bianchi i la desconstrucció de l'espai de Fortuny o l'autoreferencialitat com a estratègia discursiva.

Fortuny_20,5 x15

(1) Mariano Fortuny, El col·leccionista de estampas I,1863

Quadre Ramón Amado 001

(2) Ramón Amado i Bernadet, El taller de Fortuny, 1866

Amb agraïment a Ignasi Aballí, Marti Anson, Eduard Arbós, David Bestué, Estel Boada, Joan Brossa, Llum Brollo, Yamandú Canosa, Joaquim Chancho, Carles Congost, Patricia Dauder, Bernat Daviu, Gonzalo Elvira, Eva Fabregas, Enric Farrés, Joan Fontcuberta, Daura García, Regina Giménez, Rafael Griera, Antoni Hervàs, Pere Llobera, Joan Miró, Jordi Mitjà, Jan Monclús, Antonio Ortega, Perejaume, Gabriel Pericàs, Tere Recarens, Angels Ribé, Antoni Tàpies, Joaquim Torres Garcia, Ruben Verdú

Amb la col·laboració de Lúa Coderch.

Rafel G. Bianchi viu i treballa a Barcelona.