Rubén Grilo

NoguerasBlanchard inaugura el seu nou espai al carrer Doctor Fourquet 4 de Madrid amb el treball de Rubén Grilo (Lugo, 1981), que també ha preparat una instal·lació que podrà visitar-se simultàniament a la galeria de Barcelona.

El títol és un préstec del filòsof Thomas Hobbes que fa referència al riure com un acte de sublimació de el ‘jo’. Grilo utilitza aquí l’humor en un sentit Duchampià per articular els diferents elements de l’exposició; no com alguna cosa necessàriament divertida sinó com un model legítim per entendre la pràctica artística. Temes recurrents en el seu treball com la immediatesa, la pol·lució informacional, i l’obsessió per l’objectivitat de la tradició conceptual, apareixen reflectits en la mostra en diverses configuracions.

Els dos espais de l’exposició han estat afrontats amb estratègies oposades però complementàries: la galeria de Barcelona s’ha deixat completament buida i en lloc d’objectes, el terra i les parets han estat ruixats amb un producte que simula l’olor a cotxe nou. Per a la seva exposició a Madrid, per contra, l’artista ha decidit seleccionar objectes caracteritzats per una meticulosa formalització. Amb certa ironia, Grilo s’apropia així dels convencionalismes associats a la qualitat material i l’acabat de l’obra per il·lustrar les desavinences entre la idea de l’art com a producció intangible i la seva necessària execució formal.

La sèrie d’obres titulades genèricament Formes Instantànies (2012), consisteix en una col·lecció de capons de cotxe adquirits després d’haver sofert accidents de trànsit. Les peces solament han estat reparades parcialment, polint i pintant la superfície amb el color de fabricació però conservant la distorsió provocada per l’impacte. D’aquesta manera la peça s’exhibeix com el resultat d’una eventualitat en lloc de presentar-se com a decisió artística, caricaturitzant tant l’èpica de la força creativa com la idea d’un ‘art sense artífex’.

Connectades literalment, es mostren altres peces realitzades amb animació làser, on el dispositiu tecnològic, projectors, cables i altres elements accessoris són assimilats com a part de l’obra. Les animacions estan fetes a partir de gargots abstractes dibuixats a mà, diferents però molt similars entre si, que són agrupats i processats per poder ser reproduïts pel làser. La seqüència d’imatges és després projectada a una velocitat molt superior a la qual pot processar el nostre cervell, produint un efecte que al costat de la precisió i potència del làser, contrasta amb el gest desinteressat i arbitrari que subjau en els dibuixos.

Ambdues peces instal·lades en conjunt ens assenyalen la dificultat per desfer-nos de la subjectivitat de l’artista, i ens parlen de la recepció de l’obra com un exercici d’enginyeria inversa també subjecte als dictàmens de la subjectivitat i altres processos cognitius. Així sota un mateix pretext, podríem explicar els accidents de trànsit i la sensació de moviment que experimentem, per exemple al cinema, a partir dels límits en la percepció humana per processar imatges a alta velocitat.

En un altre grup de treballs de la sèrie Screen Alphabet (2011-12) es torna a proposar una lectura materialista de les facultats humanes per processar informació. En aquest cas, l’esment a la imatge en moviment descansa en l’ús de pantalles de projecció que són cenyides i doblegades sobre estructures metàl·liques per imitar la forma de les lletres de l’alfabet. La instal·lació d’aquestes peces va acompanyada d’una sèrie de normes per evitar que es puguin formar paraules o acrònims amb un significat particular, amb la intenció que cada lletra solament pugui informar sobre si mateixa. L’extravàgancia i aparatositat de les escultures en combinació amb la manera en què són exposades, fa difícil reconèixer que es tracta de lletres, provocant una sensació d’estranyesa i al mateix temps familiaritat amb la forma que descriuen.

Finalment, com a fons sonor a l’exposició en l’espai de Madrid, Grilo ha elaborat una peça d’àudio amb fragments extrets d’una discussió entre els humoristes Joe Rogan i Carlos Mencia que va tenir lloc sobre l’escenari d’un club de comediants a Los Angeles en 2007, i que ràpidament es va popularitzar en Internet. En la cinta, Rogan acusa públicament a Mencia d’haver robat acudits d’altres humoristes per utilitzar-los en el seu espectacle. La peça pot ser vista com un acte d’apropiació indeguda en si mateix, que a més serveix per emmarcar conceptualment l’exposició, mostrant la col·lisió entre el mite de la immaterialitat i el món dels objectes.

Rubén Grilo viu a Ámsterdam, on és artista resident a la Rijksakademie van Beeldende Kunsten (2011-12). Exposicions recents inclouen: Bioscope, Wilfried Lentz (Rotterdam, 2012); They’re Not All Funny but They Are in a Row, 1646 (l’Haia , 2012); PowerPoint *Karaoke, MARCO (Vigo, 2011); The Action of Things, CSS Bard (Nova York, 2011); El benefici de la ignorància, *EspaiZer01 (Olot, 2010); Abans que tot, CA2M (Móstoles, 2010) i Here, There, Backward, Forward, Mirror, Hole, Through, Against, Maribel López (Berlin, 2010). El seu treball també ha estat inclòs al programa de performance de Liste17 (Basel, 2012) i A casa, La Casa Encedida (Madrid, 2010).