Shining by Absence

L’exposició col·lectiva Shining by Absence (Brillant per absència) gira entorn d’una de les obres més importants de Robert Barry All the things I know but of which I am not at the moment thinking – 1.36pm, June 15, 1969 (Tot allò que conec però en el que ara no estic pensant – 1.36pm, 15 de juny, 1969). Els set artistes, al·ludint a aquest conegut statement, tracten el tema de l’absència transformant aquest concepte en alguna cosa poètica i irònica mitjançant instal·lacions, pintures i objectes.

Brillant per absència ve a significar una ‘absència present’. L’obra de Robert Barry remitent a aquesta idea, a moments precisos que amb prou feines són perceptibles com els pensaments, que van i vénen. Sent un dels artistes més rellevants del conceptualisme americà, va advocar per rebutjar la idea clàssica de ‘obra d’art’, defensant les obres que creen relacions i reflexions fora de la mateixa obra. Per a Robert Barry el sentit ja no prové de l’objecte sinó de l’experiència que s’obté. Així, l’obra d’art es redueix a conceptes mentals ja que la construcció de la mateixa és alguna cosa mental. D’aquesta manera, moltes de les seves obres suggereixen un espai invisible que va més enllà de l’espai físic, del material. Els artistes que conformen l’exposició referencien l’obra de Robert Barry, descrivint objectes o fenòmens que no són visibles a primera vista, evocant en el seu treball certa tensió entre l’objectual i l’immaterial. En el procés revelen una mirada al lo perifèric, l’efímer i lo latent, on el llenguatge esdevé l’element central. Les peces de text i objectes que presenten articulen un procés atent de pensaments o conceptes, produint una trobada fràgil i eteri que relaciona l’experiència de l’espectador amb alguna cosa espiritual. Segons Michael Fried aquest moment té ressonàncies religioses; Presentness is grace[1] (L’estar present és una gràcia). Cadascun dels set artistes tracta una temporalitat on l’efímer perdura a l’espai o en il·lusions no expressades.

Robert Barry (New York, EUA, 1936) Juntament amb Donen Graham, Douglas Huebler, Joseph Kosuth o Lawrence Weiner, pertany a la generació d’artistes conceptuals nord-americans dels mitjans seixanta. Barry ja mostrava una intransigència extrema en 1967 en conduir el seu treball al límit de l’immaterial i l’invisible. Al començament dels 70, l’artista va començar a treballar gairebé exclusivament amb el llenguatge com a expressió artística. En el procés, Barry defensa que els conceptes alliberats del seu context sintàctic no constitueixen art per si mateixos sinó que es refereixen a conceptes de continuïtat il·limitada comunicats a través del llenguatge. Un d’aquests conceptes és l’exploració d’experiències espacials i dimensionals, que Barry confereix en forma de “espais entre paraules” –com wall pieces, floor pieces o window pieces (obres de paret, sòl o finestra)-. Per a aquesta exposició Barry ha dissenyat un window piece específic per a la porta d’entrada i finestres.

Becky Beasley (Portsmouth, Regne Unit, 1975) El seu treball es desenvolupa entre la fotografia i l’escultura. En el procés l’artista examina la relació entre objectes i la seva reproducció física en la fotografia. L’artista cerca regularment en el seu treball una resistència al llenguatge. Per exemple, l’escultura exposada Figure + Letter (A-E), 2008 és una sèrie de formes geomètriques instal·lades en la paret. L’escultura consisteix en cinc llistons de fusta de noguera americana, dividida en dues o tres parts i equipat amb frontisses metàl·liques. Les formes geomètriques representen les lletres de la A a la E, en invertir-les apel·len a l’espectador com unes formes indesxifrables. És a través d’una mirada atenta, a través dels buits i espais, on es troben connexions, formes i associacions.

Ulla von Brandenburg (Karlsruhe, Alemanya, 1974) treballa amb múltiples registres com a vídeo, il·lustració, instal·lació i performance. L’artista desenvolupa una pràctica diversa inspirada en la iconografia històrica de finals del segle XIX. En les seves pel·lícules l’artista s’inspira en el Tableau Vivant. Paradoxalment, estil i moviment s’inverteixen: la imatge congelada de el Tableau Vivant queda arrelada en l’experiència temporal del vídeo. La pel·lícula de 16 mm filmada en blanc i negre Geist, 2007, mostra la imatge distorsionada d’una entitat embolicada en un llençol blanc que sembla ser un esperit.

Anne-Lise Coste (Marsella, França, 1973) coneguda per la seva proposta radical, el potencial creatiu del seu art s’articula en el gest espontani de allò que expressa, escriu o pinta. Coste s’oposa a l’estandardització de l’art i de forma irreverent assenyala en la seva obra la fugacitat del moment. El dibuix ddddd, 2009, recorda a una partitura (musical) –una compilació estricta (composició) de la lletra d-. A més del mitjà contextual, l’artista empra el guió com codi visual en el seu plantejament de qüestions filosòfic-existencials, una forma juganera i despreocupada de llançar missatges emocionals al món i d’esplaiar la seva rebel·lia contra les condicions polítiques actuals.

Raphael Danke (Aquisgrà, Alemanya, 1972) Els collages de l’artista ens parlen de lo absent i de lo efímer. Danke selecciona imatges de periòdics o revistes i retallant figures humanes les fa desaparèixer mentre sobreposa altres elements variats. Els colors i elements superficials que queden creen una nova composició que resulta surreal. Els cinc collages en blanc i negre que formen part d’aquesta exposició pertanyen a una sèrie de treballs, cadascun rep el nom d’un àngel caigut. La ballarina Margot Fonteyn va posar com a model per a aquestes imatges. Les indefenses ballarines sense rostre en les composicions reflecteixen una perduda de lo físic. Privades de la seva gravetat, recorden un cigne esvaït que desapareix lentament.

Aloïs Godinat (Lausana, Suïssa, 1978) Les instal·lacions espacials, objectes i wall pieces de Aloïs Godinat són creades freqüentment in situ, basant-se en estratègies d’apropiació. La seva intenció és reflectir de forma simbòlica representacions d’insurreccions. Així l’obra Déchiruredenota un acte de caràcter violent en trencar el material encontrat. Godinat intenta mirar la imatge de nou a través de la fragmentació i examinant imatges convencionals utilitzant també elements sonors. Amb Untitled (2005-08) transfereix aquest principi al camp auditiu. S’escolta el so d’un tambor a través de l’altaveu, que queda tallat per un stop abrupte. Els cops rítmics incrementen en intensitat, volum i freqüència per ser interromputs just abans de l’esperat clímax. La tensió torna a construir-se. L’espectador, o l’oïdor en aquest cas, participa en un diàleg de realització i no-realització, de presència i absència.

Annette Ruenzler (Speyer, Alemanya, 1968) En la seva obra Wrong Idea, Try Again, 2008, a manera de wallpaper, un dibuix cau de la paret. Els dissenys geomètrics que es dibuixen sobre paper estan inspirats en objectes domèstics, al costat del dibuix un text poètic, el mateix que dóna nom a la peça, queda retallat atorgant un cert aire misteriós, gairebé fantasmal que aclapara la lleugeresa en la part inferior del paper que es corba. Els treballs d’aquesta artista presenten una espècie de trobada entre realisme concret (tangible i visible) i un realisme màgic (al·lucinacions, somnis) creant així una “tercera realitat” –una síntesi de les realitats a les quals estem acostumats-.

La galeria agraeix la col·laboració d’Office Baroque Gallery, Anvers; Galerie Johanna Kamm, Berlín; Galerie Sandra Bürgel, Berlín; Sorcha Dallas Gallery, Glasgow; Art: Concept, París; Galerie Francesca Pia, Zurich.