Revelacions sobre una esfera informe

Al març d’aquest any, la pols del Sàhara va tenyir la neu del Pirineu. El vent va empènyer terra esmicolada d’una banda a l’altra del Mediterrani: la terra, en la seva forma més lleugera —més a prop del no-res—, damunt de l’aigua que ha canviat la seva habitual lleugeresa pel rigor de la roca. Pigment marró sobre pigment blanc sobre llenç verd. Trànsits inesperats entre territoris oposadament inhòspits. Com si Pere Noguera hagués enfangat el Pirineu, o com si hagués capgirat l’estora, la pell de neu, per fer veure el que hi ha sota. El món —tot fang: suma de terra i aigua— transita sobre si mateix, es descompon, mentre que l’ésser humà —tot sang, carn i ossos— malda per travessar una frontera. Una revelació més en un planeta que, lluny de l’esfera perfecta que projecta el pensament humà, és més aviat un esferoide oblat: una esfera informe amb una massa d’aproximadament 5,98 × 1024 kg. Una esfera insomne, d’altra banda: gira 366,26 vegades sobre el seu propi eix abans de completar una òrbita al voltant del sol; no dorm mai. Diu Màrius Sampere que l’ésser és el seu potser. «Existim / d’acord amb l’última probabilitat / indemostrable. Surem. Surem i prou. Surem / en la superfície concedida.» S'especula que el planeta encara podrà girar i tenir vida durant com a mínim 500 milions d’anys més.

El Páramo de Berlín, als Andes colombians, va ser batejat amb aquest nom per un viatger alemany a qui les baixes temperatures del lloc li recordaven els llargs hiverns berlinesos. És un dels punts més complicats que han de travessar els caminants que des de Veneçuela entren a Colòmbia per Cúcuta i es dirigeixen a Bogotà. Alguns d’aquesta migrants continuen a peu per l’Equador i el Perú fins a Santiago de Xile. Abans d’arribar-hi, alguns s’aturen al desert d’Atacama, en un abocador il·legal que acumula unes 100.000 tones de roba. Es tracta de roba usada i sobretot de roba nova produïda en països asiàtics que, després de passar per les botigues dels Estats Units i Europa, arriba al port franc d’Iquique (Xile), on seleccionen allò que encara es pot vendre i allò que es considera que ja no té valor en el mercat. És aquesta “roba inservible” la que acaba en aquest gran abocador il·legal del desert d’Atacama i serveix de recanvi als caminants: sota el testimoni del sol, la roba va creant dunes i turons que creixen sense control i que, de tant en tant, un gran incendi s’encarrega de reduir però mai d’eliminar. Ironies de la vida: les dunes són l’únic paisatge que camina.

Al capdamunt de la cúpula del Panteó de Roma hi ha un forat o oculus que deixa entrar la llum del sol. Un cop l’any, el feix de llum que travessa l’edifici il·lumina la porta d’entrada. És justament el 21 d’abril, el dia que se suposa que va néixer Roma: la llum dona la benvinguda als romans, els convida a passar. I la mateixa llum, de fet, sosté l’estructura: no només és temple de llum —el feix de llum que es fa present i es mou al llarg de l’any a causa dels moviments del planeta al voltant del sol—, sinó que sense l’entrada de llum, el forat de l’oculus, la cúpula no se sostindria; la cúpula no es pot cobrir del tot, necessita l’absència per sostenir-se. Però això no impedeix que el Panteó vulgui ser senzillament una esfera ideal: si seguim les línies de la cúpula, en podem dibuixar una que encaixa perfectament en l’estructura ortogonal de l’edifici. Per fora, angles rectes, columnes, triangles i quadrats —el món dels homes—; per dins, l’esfera i la llum —el món diví. No va ser fins al 1928 que algú va aconseguir fer realitat el somni humà de fer un edifici realment esfèric. Es va erigir al Gran Jardí de Dresden, entre el Palau d’Exposicions i el carrer Hèrcules. En diàleg amb l’entorn barroc del jardí, la Kugelhaus de Peter Birkenholz es va construir amb motiu d’una fira industrial —els afers humans— i va aguantar en peu deu anys: no va poder suportar el “retorn” al classicisme que imposava el règim nazi i va ser enderrocada el 1938. El retorn a la recta. També la impossibilitat d’habitar una esfera ideal que superi la casa comuna que és aquesta nostra esfera informe, ferida i condemnada pels somnis humans.

Al desembre de 2020 un camió articulat de 13 metres va transportar —malgrat les dificultats pandèmiques— les caixes de fusta de Broomberg & Chanarin del Regne Unit a Barcelona: contenien totes les seves obres, el seu arxiu, fulls de contactes, negatius sense revelar i projectes que no es van fer realitat durant els anys d’existència del duo artístic. Lluny del fer, l’acte consistia a ordenar i passar el testimoni. I d’això va aquesta exposició: d’enllaçar testimonis, de traspassar pigments d’una banda a una altra, d’apilar signes en un mateix llenç, de descompondre la llum. És Pere Noguera, enfangador major, qui obre la constel·lació amb la tria de dos artistes, que al seu torn en trien un altre, fins al final del projecte. Terra, aigua, aire i art. Amuntegar, fer transitar la matèria entre estats, observar i no fer res més. Mirar, veure i percebre la pols que va cobrint els objectes que deixen de tenir ús, la que va cobrint les nostres petites existències, la que va cobrint les muntanyes. El món ja està escrit, és un text per ser llegit. I el món és també acció, moviment, descomposició, buit per si sol. I el text humà, al seu torn, és una forma més d’arquitectura, com ho és també la veu —arquitectura d’aire—: ocupen espai, creen sentit; de vegades, però, arranen aquesta esfera informe a la qual l’art provar de donar la raó.

- Eduard Escoffet