Parar la fresca

Anne-Lise Coste, Enric Farrés Duran, Marine Hugonnier, Perejaume, Wilfredo Prieto, Joan Brossa, Hannah Collins, Bernat Daviu, Joan Hernández Pijuan, Chema Madoz, Josep Maynou, Ana Mendieta, Jordi Mitjà, Luna Paiva, Teresa Solar, Antoni Tàpies, Rosa Tharrats

NoguerasBlanchard, Fonteta
de juny 18 - d’ag. 3, 2021
josep-maynou_chanclas

Presentem un projecte conjunt de Bombon, Galeria Joan Prats i NoguerasBlanchard, de juny a setembre, a Fonteta, un petit poble de l’Empordà.

L’exposició, concebuda en dos capítols que s’inauguraran el 18-19 de juny i el 7 d’agost, reuneix artistes de les tres galeries i de diferents generacions, en una proposta que parteix del concepte empordanès Parar la Fresca (Prendre la fresca), descrit per Josep Pla en el llibre Les Hores, 1953.

Badocs del món, uniu-vos!

un text de Gabriel Ventura

L’artista és un animal que bada – Aristòtil

Parar la fresca, seure a la cadira —o al balancí— i badar. De sobte sentim el cant dels ocells (sedós, eufònic, oscil·lant), veiem el tragí lent i gandul dels núvols, ens fixem en la farola de la cantonada, que fins avui mai ens havia interessat. S’obre un nou món de matisos en el món de cada dia, les cares i les coses es capgiren, notem com les espardenyes —o les xancles— comencen a pesar i ens claven al nostre carrer de sempre, diferent però idèntic a ell mateix. Aquest pes a les cames i a l’esperit ens obliga a observar amb més atenció el nostre entorn, a fer volar la imaginació sense aixecar els peus de terra. Quan parem la fresca, quan seiem i callem —o parlem pels descosits— i no fem res, passen coses meravelloses. De cop tot és susceptible de convertir-se en obra d’art: les notícies del diari, l’esquena del veí, un cactus o una branca de fonoll. Les pedres leviten i el mar es torna un desert de sorra blava. Els pensaments, tous i mal·leables, s’infiltren per tot arreu, es confonen amb els arbres, amb les façanes i les teulades, amb la calor i les mosques, ens prenen el pèl i ens contradiuen. Badar vol dir exactament això: descloure’s, obrir-se com una flor, i abstreure’s, encantar-se mirant el món.

«No badis!», ens solen dir quan som petits. Les prohibicions de la infància expliquen molt bé les nostres manies culturals. Badar ens despista d’allò realment important: el treball. Quan badem no som productius (o ho som d’una forma massa erràtica i descontrolada). Fins i tot la llengua sembla donar-nos la raó. Fixem-nos, per exemple, en la paraula badadura, que significa escletxa, clivella. Badar és una manera de foradar el temps convencional, d’esquerdar-lo i obrir-lo cap a noves possibilitats. De fet, sense anar més lluny, el verb badar encara té una tercera accepció: fendir, esberlar. Fer forat en la realitat, descobrir la diferència en la repetició.

Badar i parar la fresca són dues operacions germanes que impliquen, alhora, una concentració i una desconcentració. Aquesta, diria, és la faceta més revolucionària del badar, la més kafkiana i la més difícil d’explicar. Quan bades hi ets i no hi ets, mires una cosa però en penses una altra, aprofundeixes tant en la matèria que, per dir-ho d’alguna manera, la matèria desapareix, es torna abstracta, una realitat completament nova. El badoc es troba en un punt intermig entre la matèria i l’esperit, entre la terra i el cosmos, a l’últim esglaó de la metafísica. La seva visió de la realitat és tan plana i mancada d’expectativa que fons i forma esdevenen una i la mateixa cosa.

El badoc planta la seva escala celestial al terra, i, a peu pla, sense moure’s de la cadira, viatja i es deixa posseir per l’univers.

Gabriel Ventura (1988) és un escriptor reversible que es passeja amb la mateixa naturalitat per l’art, el cinema i la literatura. En vides anteriors va ser veí de Serge Daney, assistent de direcció de Maya Deren i heterònim de Fernando Pessoa. La poesia el porta a fer classes, a treballar amb artistes i cineastes, amb llibreries, galeries i museus, a investigar, traduir i actuar.

Llegir més

Instal·lació

01_parar_la_fresca

02_parar_la_fresca

03_parar_la_fresca

04_parar_la_fresca

05_parar_la_fresca

Obres

Antoni Tàpies
Tamboret

1987

Pintura i bronze

60 x 36 x 36 cm

Antoni Tàpies
Aire de ventall I

1992

Pintura, vernís i llapis de color sobre paper kraft

40.5 x 55 cm

Rosa Tharrats
Ópalos en ascensión

2021

Fonoll marí, acer, seda, viscosa, paper, tècnica mixta

Teresa Solar
Forma de fuga: tuneladora (2)

2020

Tinta i aquarel·les sobre paper

38 x 57 cm

Teresa Solar
Forma de fuga (1)

2020

Argila refractària, resina, pintura, esmalt

67 x 26 x 20 cm

Wilfredo Prieto
Hoja verde

2018

Fulla, pintura acrílica

40 x 25 x 10 cm

Wilfredo Prieto
El mundo desaprovechó la oportunidad

2020

Acrílic sobre tela

29.7 x 42 cm

Joan Hernández Pijuan
Paisatge amb xiprers

1986

Tècnica mixta sobre paper sobre tela

200 x 100 cm

Perejaume
Emmarcatge

1996

Fusta policromada

45 x 90 cm

Luna Paiva
Silla

2019

bronze polit

Ana Mendieta
Untitled

1972/2020

Suite de sis fotografies en blanc i negre

Josep Maynou
Nikke

2018

Alumini

23.5 x 29 x 10 cm

Josep Maynou
!

2021

Tapisseria i roba 100% llana teixida a mà

200 x 120 cm

Chema Madoz
S/T

2012

Fotografia B / N sobre paper barita, to sulfur

150 x 117 cm

Jordi Mitjà
Pausa

2018-2019

C-Print en paper Hahnemühle

65 x 55 cm

Jordi Mitjà
Brazos en cruz

2021

Tècnica mixta sobre lli

230 x 80 cm

Marine Hugonnier
Art for Modern Architecture (Mai 1968)

2017

Paper Rives serigrafiat sobre periòdic antic

80 x 62.5 x 4 cm

Enric Farrés Duran
Conjunto de figuras (Tableaux 1456)

2017

Tècnica mixta sobre fusta

55 x 141 cm

Enric Farrés Duran
Tu que passes has de saber

2018

Frottage sobre paper

73.5 x 53 x 3 cm

Bernat Daviu
Por si las moscas

2020

Oli sobre lli

114 x 146 cm

Anne-Lise Coste
Immensita 4

2019

Acrílic sobre arpillera

225 x 190 cm

Hannah Collins
The Fragile Feast - Anemones 6 (anemones caught in the sea)

2011

C-Print

130 x 130 cm

Joan Brossa
Despullament

1991

Poema objecte

98 x 13 x 100 cm

Drag