Prieto recrea un paisatge simbòlic però, a la vegada, un environment a on situa al públic en un entorn de treball, en un in pass entre una acció anterior i una acció per arribar.
NoguerasBlanchard presenta la tercera exposició individual de Wilfredo Prieto (Sancti-Spiritus, Cuba, 1978). En Negro, mate, seco diverses peces suggereixen un paisatge. Amb aquesta exposició l’artista fa una referència a la història de l’art específicament al gènere paisatgístic des d’una altra pràctica artística. Representa el primer d’una sèrie de “paisatges” que l’artista pretén investigar.
En aquesta mostra, Prieto situa diversos objectes, que bé podrien ser utilitzats en el sector de la construcció: un nivell, una llanterna, un casc i un llumí (rebutjat després d’encendre un cigarret), en diferents punts de la galeria. Amb un gest imperceptible Prieto atorga a cadascun d’aquests objectes una nova identitat, que a partir de noves denominacions adquireixen altres significats de gran càrrega poètica. Així és com el nivell de construcció que projecta una línia contínua de 360º, i dibuixa totes les parets, es converteix en Un segon d’horitzó; la llanterna encesa en Eclipsi perfecte; i el llumí en Estel mort. Tots ells poden evocar paisatges vespertins menys un, el que dóna títol a l’exposició, que remet a l’absència, al no paisatge, i que al contrari de la resta, la seva denominació Negro, mate, seco, al·ludeix a la seva descripció formal, anu·lant qualsevol significat.
De manera accidental, l’artista recrea un paisatge simbòlic però, a la vegada, un environment a on situa al públic en un entorn de treball, en un in pass entre una acció anterior i una acció per arribar.
La naturalesa de gairebé tots els treballs de l’artista té a veure amb la capacitat de juxtaposar dues realitats diferents, amb el xoc conceptual d’on sorgeix el joc poètic, l’ús de frases que extretes de la vida quotidiana i aïllades o oposades a altres de contingut contrari, susciten la reflexió. Prieto és un artista d’idees més que un artista crític, però els seus gestos mínims d’incidència màxima, generen noves lectures i interpretacions imprevistes que, de manera subtil, trenca amb l’estandarditzat i el normatiu.
Aquest any ha estat seleccionat pel Future Generation Art Prize, Pinchuk Art Center, Kiev, Ucraïna. Al 2008 va obtenir The Cartier Foundation Award, Londres. Futurs projectes incloen en 2011 una exposició retrospectiva al CA2M, Madrid i una exposició al MARCO de Vigo i al 2012 una retrospectiva al Museum of Contemporary Art Detroit. Entre les seves exposicions individuals recents destaquen: Mountain, SMAK, Gantes (2008), Artists’ Web Projects, Dia Art Foundation, Nova York (2007); Kadist Art Foundation, París (2006); Mute, McMaster Museum of Art, Hamilton, Canada (2006); Laboratorio 987, MUSAC, Lleó (2006). Exposicions col·lectives: 29 Biennal de Sao Paulo, Brasil (2010); Beyond Entropy, 12 Biennal de Venècia d’Arquitectura (2010); Exhibition, Exhibition, Castello di Rivoli, Torí (comissariada per Adam Carr) (2010); Biennal de Thessaloniki, Grècia (2009), Territorios, Pabellón Italo-Americano, 52 Biennal de Venècia (2007); Errore di Sistema, Palazzo delle Papesse, Siena (2007).
Actualment viu a Barcelona.
Instal·lació
