Nancy Spero

Nancy Spero: la tècnica com a ideologia
per Gloria Moure

Difícilment pot entendre's l'art i la seva essència poètica, sense admetre una necessària i lúcida radicalitat, i sense reconèixer el caràcter fronterer de la pràctica configurativa. L'ànsia creativa suposa tractar d'apreciar la realitat d'alguna manera, i, per descomptat, interferir sensiblement amb ella. Això significa estar disponible per a immiscir-se en tots els territoris on el criteri pot exercir-se, és a dir, i sobretot avui dia, en tots els àmbits del coneixement. Aquesta evidència irrenunciable porta al creador a l'àmbit polític malament que li pesi, amb independència del context en el qual s'estigui movent.

Nancy Spero (Ohio 1926/ N.I. 2009) va viure dolorosament aquesta alienació moderna que sembla inexorable i invencible, en la seva expressió més crua, com a dona en una societat descarada i pornográficamente masclista. Es va graduar per l'Escola de l'Institut de Chicago, va continuar la seva formació a París amb André Lhote que va resultar ser determinant, perquè va facilitar en gran manera la concreció de les seves ànsies creatives.
La seva etapa a Europa amb el seu marit Leon Golub, sembla haver estat extremadament important. A Itàlia es va interessar pels sarcòfags i frescos etruscos, a París, entre 1959 i 1964, realitza les seves Pintures negres encara sobre llenç. Spero es va mostrar especialment receptiva a les idees sobre el dolor físic i mental de Antonin Artaud sobre el que treballa posteriorment ja instal·lada als EUA.

Al seu retorn a Nova York va aterrar en una situació convulsa on els moviments pels drets civils havien esclatat alhora que era el moment àlgid de la guerra de Vietnam, això va representar un gir radical en el seu treball. Va començar a treballar sobre paper, convertint la tècnica en una ideologia, amb la voluntat de distingir els seus treballs dels dels seus contemporanis masculins.
El seu discurs, marcat per la seva condició femenina, era molt més ampli i tractava d'aprehendre una comunió més ambiciosa. Per això, Spero ampliava les connotacions naturalistes amb formalitzacions superposades extretes de l'antropologia, de la història i del món que l'envoltava. Cal destacar sobre aquest tema, precisament per a diferenciar-la, que aquesta recurrència sígnica constitueix un suport culte i intelectualizado que denota un substrat intel·lectual sòlid en la utilització d'aquestes connotacions màgiques relacionades amb cultures marginals o oblidades. Amb això ens transmetia les seves mancances, els seus fantasmes i les seves esperances, alhora que descobria i ens feia patents les de tots nosaltres.

La situació de l'Amèrica dels 60 i la guerra de Vietnam porta a Spero a xocar amb els convencionalismes cognitius d'ordre individual i social, però lluny de tractar aquests contactes conflictius com un residu més, presa una postura activa sobre el particular. Els seus War Sèries (1966-1970) van ser un al·legat contra la contesa i és just reconèixer la seva valentia i la manera com la va expressar plàstica i humanament. La repercussió de l'obra té un major abast ja que s'imbueix del requisit de l'experiència aplicat a la immediatesa de la creació plàstica.

Aquesta física de la poesia quan actua sobre el teixit lingüístic i sobre com es coneixen les coses i atès que aquests dos territoris serveixen per a articular el poder, una creació plàstica podria assimilar-se també a una poètica del poder, que seria l'àmbit on Spero agrada d'actuar, sent l'apropiació de les violències que va dur a terme durant la dècada dels setanta, la manifestació més òbvia d'aquesta tirada. Sobre aquest tema els casos de Artaud envers la crueltat són referències per tots conegudes.

El seu activisme feminista la porto a cofundar AIR Gallery en 1972, com a plataforma per a mostrar el treball de les dones artistes. Es va adonar que la situació de la dona estava per sobre de les ideologies i que era per descomptat una llei general en la societat nord-americana.
Sempre va considerar la seva circumstància com una excrescència marginal, com una manifestació alhora real i simbòlica d'un fenomen molt major, aquest fenomen era al mateix temps històric i contemporani. És molt probable que ella hagués conclòs feia temps que el progrés no existia, que la història, en un sentit lineal, tampoc, i que calia lluitar per la diferència des de l'interior d'un esdevenir natural dubtosament determinista. En aquest sentit, la consciència de la seva feminitat reforçava la seva actitud clarament vitalista.
Les seves obres, fins a les més radicals, van posar de manifest des d'un principi una cura i consistent equilibri entre formalització i presentació.

Per tant, en el cas de Spero no es tractava del descobriment del format òptim des del punt de vista estètic, entesa com aquella en què la forma, la percepció i la idea configurativa coincidissin inseparablement, delimitant al màxim la frontera entre els espais lingüístics i sensible, sinó de reunir signes, símbols, llenguatge, paisatge, naturalesa i artifici des d'una perspectiva poètica absolutament plàstica i integradora, coincidint així amb les seves ànsies creatives i polítiques.

Els desenvolupaments posteriors responen a una matisació important, que consisteix en la reflexió sobre l'art i la seva història, considerant-ho no com un productor d'objectes autònoms, sinó com a activitat configurativa en el sentit més ampli. Spero exarcebó aquesta matisació, furgant en ella amb autenticitat. Acceptava la objetualidad però al mateix temps fa una incursió crítica entre els complexos secrets de la configuració i la percepció.

Aquesta pràctica fronterera en el lingüístic i en l'ideològic es va fer ja evident en els primers treballs de Spero, però a partir dels anys 80 la idea configurativa es transforma d'alguna manera en acció mateixa de l'artista, que en tot cas ocorre en espais que difícilment poden qualificar-se d'escenogràfics perquè inclou una acerada violència.

És just reconèixer la seva valentia i la manera com la va expressar plàstica i humanament.
El seu compromís va ser radical, com les seves obres demostren, però no hem de circumscriure-ho a una època ni a una generació, sinó al que tot artista ha d'assumir si és que vol ser tal.