La bandera en la cima

Rafel G. Bianchi

Madrid
nov. 17, 2012 - gen. 26, 2013

Aquest projecte, en el qual l’artista va començar a treballar intensament en el 2007, tenia com a objectiu pintar les catorze muntanyes més altes del món, aquelles que tenen o sobrepassen els vuit mil metres d’altitud.

NoguerasBlanchard inaugura en el seu nou espai a Madrid La Bandera en el cim, una proposta de Rafel G. Bianchi (Olot, 1967). Aquest projecte, en el qual l’artista va començar a treballar intensament en el 2007, tenia com a objectiu pintar les catorze muntanyes més altes del món, aquelles que tenen o sobrepassen els vuit mil metres d’altitud.

La dimensió procesual del projecte La bandera en el cim adquireix una rellevància central en presentar, a més de les catorze pintures, la documentació i els elements que envolten el seu llarg procés de realització. Partint d’un llibre de fotografies, Bianchi comença a pintar cada quadre per seccions, primer en blanc i negre de manera detallista, per afegir finalment una capa de color. Diàriament el resultat és fotografiat i la suma de totes les fotografies es mostra en una successió de diapositives que formen un registre de l’evolució de la pintura com si es tractés del progrés d’una ascensió. També diàriament Rafel G. Bianchi realitza petits dibuixos en els quals anota l’evolució dels quadres i que acaben configurant un calendari de la consecució dels objectius. L’ànim documental que recorre la història de l’alpinisme queda també reflectit en la pel·lícula de Super-8 on, en lloc de l’escalador, trobem a l’artista tancat en el seu estudi. Els elements del projecte al·ludeixen d’aquesta forma a aspectes presents en l’alpinisme i al seu torn al desplegament documental lligat a l’art conceptual.
L’ús de la ironia i l’absurd com a recursos i l’ocupació dels codis de l’art conceptual són dues constants que caracteritzen el treball de Rafel G. Bianchi. Aquest projecte en concret revisa algunes de les facetes més rellevants del conceptualisme com la anti-heroïcitat en la postura de l’artista, la repetició i la serialitat en els actes performatius (podria comparar-se aquesta investigació amb una performance continuada en el temps) o l’auto-referencialitat com a estratègia discursiva. L’ocupació del gènere pictòric del paisatge dota a aquest projecte de matisos poètics i fins i tot romàntics que també apareixen associats a les pràctiques conceptuals.

En els seus treballs anteriors, veiem la voluntat de Rafel G. Bianchi per col·locar-se en primer plànol com a objecte d’anàlisi des d’una perspectiva que busca posar en evidència quin és el seu propi paper al món com a artista, emfatitzant el seu aspecte marginal o explorant la seva qualitat de bufó des de la autoparòdia. Aquí Bianchi va més enllà d’una perseverança i esforç personal en el seu interès a expandir el projecte i per desplegar-ho en els elements documentals que ho acompanyen mitjançant la intervenció d’altres creadors. La bandera en el cim no és solament un treball de Rafel G. Bianchi sinó una col·laboració, re-introduint la figura del jo i de l’autor des d’una perspectiva no expressiva – Andrés Hispano (la pel·lícula en Super-8), Antonio Ortega (la composició de la banda sonora) o Àlex Gifreu i Regina Giménez (el disseny dels cartells). Éssent l’univers de l’alpinisme un territori de teorització freqüentment associat al pensament filosòfic sobre el sublim, aquí es diria que estem davant “una des-sublimació de l’acte creatiu, en particular d’una visió èpica del resultat final com a clímax transcendent de totes les expectatives creades”.[1]

Com assenyala David G. Torres: “La bandera en el cim mostra a l’artista com un antiheroi embarcant en una empresa absurda. I en explorar o evidenciar la posició de l’artista afirmant la seva pròpia inutilitat desvetlla la seva condició política. Una condició resistent que recull una tradició de compromís polític de l’art basada en la seva ineficàcia: des de la negativa a la productivitat de Marcel Duchamp al “NO” d’origen dadaista dels situacionistes. Si la tasca de l’artista està basada en la seva absurditat, en la seva condició de bufó o en la seva inutilitat és perquè es mostra en oposició a un règim econòmic i polític basat en els resultats, la utilitat o el pragmatisme. El caràcter absurd que recorre tot el projecte es resumeix en destacar, amb el propi títol, l’acció ridícula de clavar una bandera en el cim d’una muntanya i s’expandeix fins a la posada en qüestió o a la mofa sobre totes les banderes”.[2]

La bandera en el cim exposa a través de tot el seu esforç i dedicació la absurditat de la nostra condició al món, insistint a dur a terme un treball que reivindica la seva pròpia inutilitat.

[1] Miguel von Hafe Pérez, “Rafel G. Bianchi, La bandera en la cima”, CGAC, 2012
[2] David G. Torres, “Rafel G. Bianchi, La bandera en la cima”, CGAC, 2012

Rafel G. Bianchi (Olot, 1967) viu a Barcelona. Exposicions recents inclouen: La bandera en la cima, Centre Galego de Arte Contemporanea CGAC (Santiago de Compostel·la, 2012) comissariada per David G Torres; Un exercici d’arrogància/generositat, Centre d’Arts Visuals (Amposta, Tarragona, 2011); La qüestió del Paradigma. Genealogies de l’emergència en l’art contemporani a Catalunya, Centre d’Art La Panera (Lleida, 2011), comissariada per Manuel Segade, i Antes que todo, CA2M (Móstoles, 2010), comissariada per Aimar Arriola i Manuela Moscoso.
Agradeciendo la colaboración de Fundación Botín, Santander y Colección del Museo de Arte Contemporáneo Gas Natural Fenosa, A Coruña

Read more

Vistes d'instal·lació

La bandera en la cima

2012 - 2013
Madrid

La bandera en la cima

2012 - 2013
Madrid

La bandera en la cima

2012 - 2013
Madrid

La bandera en la cima

2012 - 2013
Madrid

La bandera en la cima

2012 - 2013
Madrid

La bandera en la cima

2012 - 2013
Madrid

Rebre més informació d'obres disponibles de Rafel G. Bianchi

DRAG