Kill yr Idols: New York cinema of transgression film programme

NoguerasBlanchard presenta una selecció de pel·lícules del Cinema de la Transgressió, una variant del cinema experimental novaiorquès dels anys vuitanta que ha estat eludida per mostres institucionals (com el recent programa cinematogràfic del MACBA, Cinevisión. Algunes obres mestres del cinema experimental, 1956-2000), probablement a causa de la cruesa de la narrativa de les pel•lícules, produïdes amb mitjans irrisoris, i exhibides de forma subterrània. En considerar que el Cinema de la Transgressió és una de les principals modalitats de l’underground nord-americà, decidim programar pel nostre compte un cicle de les pel•lícules més representatives dels cineastes d’aquesta època. Kill Yr Idols il·lustra la varietat d’estratègies cinematogràfiques empleades en els curtmetratges de Nick Zedd, Richard Kern, Tessa Hughes-Freeland, Kembra Pfahler, Jon Moritsugu, Henry Jones i David Wojnarowicz en els anys de més apogeu d’aquest moviment. El títol Kill Yr Idols està pres de l’àlbum de Sonic Youth (1983) amb el mateix nom i referencia el corrent musical No Wave, caracteritzada pel seu extrem nihilisme i deliberada lletjor, que es va relacionar amb el Cinema de la Transgressió.

Durant els finals de la dècada dels setanta i principis dels vuitanta, seguint l’explosió del punk i en plena era de Reagan, els yuppies i el nacionalisme bel·licista, un reduït grup de cineastes radicats en la seva majoria en el Lower East Side de Nova York, decidien arremetre contra totes les convencions, tan acadèmiques com a morals, del cinema (especialment de Hollywood). Allunyats dels mitjans i la cultura oficial, compartien una deliberada intenció de provocar i commoure a l’espectador per tots els mitjans. Prenent la seva inspiració de l’escena musical extrema i brutal del soroll/jazz/post punk, un circuit de cineastes, fotògrafs, performers, actors i artistes van començar a explorar noves maneres d’expressió cinematogràfica amb un marcat grau d’obsessió per la mort i el sexe. Personatges com Nick Zedd i Richard Kern feien borrosa la frontera entre art i vida real i tornaven les seves càmeres cap al costat lleig i viciós d’Estats Units, aconseguint una sèrie de provocatives estampes que irradiaven maldat, violència i bellesa ocasional, en un cinema que pretenia anar més enllà de totes les fronteres establertes per la societat.

Produïdes sense algun finançament, gravades amb film domèstic Súper 8 i emprant actors no professionals el Cinema de la Transgressió va fer d’aquesta absència de mitjans els seus trets distintius. Malgrat totes aquestes limitacions i dificultats, el Cinema de la Transgressió va aconseguir la suficient transcendència com per convertir les seves pel·lícules en objectes de culte i continuar la provocativa tradició del cinema underground nord-americà, en particular les obres de Jack Smith, Kenneth Anger, Andy Warhol i John Waters. El Underground Film Bulletin, editat per Nick Zedd, publicava en 1985 el manifest del Cinema de la Transgressió: “una nova generació de cineastes que s’atreveixen a estripar la paralitzant camisa de força de la teoria cinematogràfica en un atac directe sobre cada sistema de valors conegut per l’home … i que els canvis ocorrin en els alineaments polítics, sexuals i estètics. Nosaltres anem més enllà dels lligams dels mil·límetres, pantalles i projectors cap a un estat de cinema expandit.”