Enric Farrés Duran

NoguerasBlanchard es complau a presentar, en el marc de la 5ª edició d’Art Nou, l’exposició Cualquier objeto excepto un papel, d’Enric Farrés Duran (Palafrugell, 1983).

Los Papeles del Siglo, la col·lecció que l’artista ha anat construint en els darrers anys, es presenta en aquesta ocasió amb la que serà aparentment la seva última i definitiva organització.

Cartes d’amor i d’odi, xecs, receptes de cuina i mèdiques, dibuixos tècnics, artístics, automàtics i naïfs, demandes judicials, instruccions i llistats de tot tipus formen Los Papeles del Siglo, una col·lecció integrada per 2.213 elements, i que ha estat construïda mitjançant la pacient acumulació de tots els papers que es trobaven continguts dins els llibres que passaven per les mans d’Enric Farrés mentre treballava a una llibreria de segona mà. Entenent la col·lecció com a una eina de treball, l’artista ha desenvolupat tallers –La col·lecció com a temptativa, Macba 2016–, infiltracions –Tres coses rares, història d’una desaparició, Fundació Antoni Tàpies 2014–, exposicions –Una exposició de dibuixos, Galeria etHall, 2015–, conferències –Los mejores, Sant Andreu Contemporani, 2014–, publicacions –189 errores, Can Editions, 2016– o arxius –Establecer un principio de procedencia, La Casa Encendida, 2016–.

En la peça central de l’exposició se’ns presenta tota la documentació d’aquests projectes de manera estratificada, en forma de capes de significació situades sobre una taula envoltada de quatre tamborets. El conjunt d’aquests elements constitueix un espai on el visitant pot seure i consultar la documentació al cim de la qual trobem un objecte concret: un “pisapapeles”. Aquest “pisapapeles” es el protagonista de l’exposició, ja que constitueix la darrera organització de Los papeles del Siglo. S’han utilitzat els 2.213 papers per construir aquest objecte anodí que completa el títol de l’exposició Cualquier objeto excepto un papel –es un pisapapeles–. Fent referència a la transformació estrictament material dels papers, a la construcció d’un element on la forma és un aspecte irrellevant en la definició del propi objecte, i a la manca de significat més enllà del seu ús en aquest espai i temps determinat, podem preguntar-nos: ¿quines implicacions té aquest gest iconoclasta?

Aquesta nova organització exigeix acceptar una sèrie de característiques que afecten la pròpia natura de la col·lecció de papers, ja que en primer lloc, ja no son unitats mínimes de significat susceptibles a ser material per utilitzar en un procés d’edició, sinó que obeeixen a la lògica de la mostra: per petit que sigui un fragment del “pisapapeles” sempre contindrà tot el conjunt dels 2.213 papers que el conformen. Aquesta dissolució de la individualitat dels elements impedeix re-significar-los individualment, ja que afecta el caràcter temporal de la col·lecció d’una manera rotunda –no podem fer marxa enrere–.

Amb la pasta de paper sobrant a l’hora de construir el “pisapapeles” s’han realitzat tres objectes més: un quadre, una escultura i una cosa, els quals son –com a mínim– allò que anuncien: objectes.