Ignacio Uriarte

NoguerasBlanchard es complau a presentar Campos de texto, la cinquena exposició individual d'Ignacio Uriarte en la galeria. La pràctica de Uriarte es desenvolupa conceptualment entorn d'un camp semàntic concret: els entorns artificials del món laboral. L'artista troba un profund simbolisme en accions quotidianes i anecdòtiques que ocorren en aquest, prenent com a punt de partida materials usuals com a bolígrafs, programes d'Excel, màquines d'escriure, etc., o els petits moments creatius de la rutina administrativa. En la repetició sistemàtica d'accions d'acord amb regles predefinides, que converteix les seves peces en recreacions del mite de Sísif, trobem un delicat equilibri entre el manual i el mecànic.

Prenent com a leitmotiv el quadrat, una forma que es repeteix i ens acompanya al llarg de l'exposició, les obres de Campos de texto —totes elles oscil·lants entre dibuix i escriptura— atenen a com els humans estructurem i organitzem l'espai, i també a les derives que es produeixen dins d'aquests processos. D'aquesta manera, en la sèrie de dibuixos X-fields, realitzats amb màquina d'escriure, ens trobem davant el que sembla ser una visió aèria d'uns camps, una imatge producte d'un procés complex de desenvolupament i organització. Com qui construeix un mur amb pedres de grandàries diferents, en X-fields Uriarte realitza un aprofitament òptim de l'espai, sense buscar una imatge, sinó solucions pràctiques mentre tecleja repetidament la lletra X. Així, la imatge es configura durant el procés, a través de quadrats de diverses grandàries, en una sort de construccions modulars que creen grans volums. La imatge és producte d'un procés racionalista, és un dibuix que s'escriu. Aquestes peces registren detalladament el treball metòdic i repetitiu que va ser necessari per a la seva creació, “l'espectador davant de l'obra pot recrear els passos que he donat per a dur a terme l'execució d'una idea. És dibuix i partitura alhora.”

El concepte d'escriure dibuixos també és present en la sèrie Ventanas, conformades per capes de línies paral·leles meticulosament traçades amb un retolador permanent gairebé buit. En realitzar una mescla de colors pròpia, Uriarte trenca la paleta oferta pel fabricant convertida en estàndard en l'escriptura administrativa. Així, es transforma en alquimista que intenta que el retolador s'expressi de manera regular, responent als capritxos de l'objecte —que es manifesten en variacions de color i textura—, deixant-los succeir i organitzant-los en forma de reticles. Uriarte permet així a l'espectador gaudir d'aquesta variació de colors en la qual la línia desapareix i es converteix en una trama complexa i profunda que es va esvaint cap al centre, una clara referència a la pintura abstracta que genera una atmosfèrica imatge desenfocada.

Si bé l'obra d'Ignacio Uriarte està definida per un control metòdic i repetitiu dels mitjans, el procés i els seus resultats, les obres de l'exposició mostren lleugeres variacions que es presenten de manera regular, com un concorde. En les peces realitzades amb màquina d'escriure també trobem aquesta irregularitat —a més d'en l'ús del vermell i el negre— en com queda estampada cada X teclejada sobre el paper.

En l'última sèrie de treballs presentada en l'exposició, Square Overlay, ens trobem “uns quadrats que es deixen anar, que s'alliberen. Es trenquen les regles, es trenca l'ordre, els Campos de texto semblen haver caigut a l'atzar superposant-se, barrejant-se i creant una tercera dimensió i noves formes geomètriques.” Aquesta ambivalència entre la regla i la seva representació i la voluntat de trencar-la permetent que l'atzar determini les composicions, dóna lloc a un “ball dinàmic” que produeix unes formes orgàniques. Assemblant-se més a un gest, un gest que es construeix lentament, amb cada tecleig, alliberant-se.