Francesco Arena

Entendre els fets del passat com a objectes inerts capaços de ser aïllats i disposats en un relat històric no contempla el moviment del que està fet la història. Francesco Arena planteja un acostament a una altra manera de pensar la temporalitat, una obertura de la noció d’història, permetent veure irrupcions en el curs de les coses on només hi havia una línia marcada per causes i efectes. D’aquesta manera, l’històric i el personal s’entrecreuen constantment en l’obra de Francesco Arena, que decideix abordar i representar successos històrics a partir d’una relació fàctica amb si mateix. Així doncs, la relació de l’individu amb la història es converteix en un dels aspectes crucials dels seus projectes, en els quals són freqüents l’ús de les dades antropomètriques del propi artista (com el seu pes, massa corporal, altura, la distància des del terra als seus ulls…), xifres tangibles com a testimoniatge d’una història quantificable.

El proper 26 de setembre es compliran 78 anys de la mort de Walter Benjamin a Portbou. El centre de disputa entre Benjamin i la seva generació va ser precisament el concepte vuitcentista de temporalitat històrica, és a dir, una història conforme a una fi i a un subjecte que actua concorde a una linealitat uniforme. L’obra, Angolo Stanco, del nom de la qual pren títol l’exposició, radica en la distància entre el present i la mort de Benjamin, trencant el continuum de la història per donar lloc a l’emergència i el desplegament de connexions de temporalitats singulars, a la configuració de la història com a base d’un moviment disruptiu. En ella, un performer de 78 anys relata la seva vida a l’espectador, mentre està assegut en una estructura de ferro que forma un angle recte (element fundador de l’arquitectura per a l’artista); d’aquesta manera, Francesco Arena analitza la idea de la celebració de l’aniversari d’una mort a través del seu oposat.

Tot esdeveniment es torna matèria de treball en l’obra de Francesco Arena, i independentment de la durada d’aquest, “l’instant en si no és més que la continuïtat del temps, pur límit que alhora reuneix i divideix el passat i el futur”1 . La seva lectura dels fets del passat, que reuneix l’etern i l’efímer, es manifesta a través d’un fragment que la intercepta. Així doncs, aquests fets poden estar compresos en diferents espais temporals: en un any com en Marble between 1 year, peça en la qual l’artista encapsula un bloc de marbre entre dues agendes; o bé en el temps que Arena necessita perquè els sobres de sucre que li sobren del seu cafè aconsegueixin la mesura d’un metre amb Metro di zucchero smezzato (78 giorni); o en els 4’33’’ de silenci de John Cage continguts en 1.299,5 cm de cinta de cassette, alhora fusionats en la mesura dels braços estesos de l’artista, materialitzada en bronze, a 8 Arms with Times.

Sota aquesta perspectiva de convergència en el present de situacions i objectes distants en temps Francesco Arena ens suggereix l’oportunitat de fer del nostre temps un espai de reflexió i d’acció a Angolo Stanco. Ens atorga la possibilitat de llegir en el present, en la nostra contemporaneïtat, una mica més que l’esgotament de la història.

1 Giorgio AGAMBEN, Infancia e historia. Destrucción de la experiencia de la historia, Buenos Aires: Adriana Hidalgo, 2007, pg. 132.

Francesco Arena va néixer a Torre Santa Susana, Bríndisi, Itàlia, el 1978. Viu i treballa a Cassano delle Murge, Bari, Itàlia.

Entre les seves exposicions individuals recents destaquem: Due ritratti con persona, Sprovieri Gallery, Londres, UK (2018); Perimetro con quattro opere in uno spazio, TRA, Treviso, Itàlia (2016); Jannis Kounellis – Francesco Arena, Palazzo Baronale, Novoli, Lecce, Itàlia (2015); Onze mille cent quatre-vingt sept jours, Frac Champagne-Ardenne, Reims, França (2013).

També ha participat en exposicions col·lectives en els darrers anys, com per exemple:The Humans, Kunstmuseum St.Gallen, St.Gallen, Suiza (2018); Bajo el brazo: entre la palma de la mano y la axila, CaixaForum, Barcelona, (2018); MAXXI re-evolution, MAXXI, Museo nazionale delle arti del XX secolo, Roma, Itàlia (2017); Mario Merz Prize. Finalists exhibition, Fondazione Merz, Turín, Itàlia (2017); Happy ending, Frac Champagne-Ardenne, Reims, França (2016); Ennesima, Triennale di Milano, Milán, Itàlia (2015); Italy in Songeun. We have never been modern, SongEun Artspace, Seúl, Corea del Sud (2014); Vice Versa, Italian Pavilion, 55 Biennale di Venezia, Venecia, Itàlia (2013).