A L I E N T O

Ona Bros, Ariadna Guiteras, Michael Lawton

Barcelona
maig 13 - juny 16, 2021

NoguerasBlanchard presenta l’última mostra de A L I E N T O, un cicle comissariat per Anna Manubens (Barcelona, 1980). A L I E N T O va habitar en, i ara alberga, la urgència de pensar un pla per a un futur viable, in extremis. Per a aquest últim capítol presentem l’obra de Ona Bros, Ariadna Guiteras i Michael Lawton.

 

→ A L I E N T O #1
Beatrice Gibson

→ A L I E N T O #2
Beatrice Gibson, Laida Lertxundi

→ A L I E N T O #3
Céline Condorelli, June Crespo

→ A L I E N T O #4
Laida Lertxundi

→ A L I E N T O #5
Ona Bros, Ariadna Guiteras, Michael Lawton

 

En els primers textos d’A L I E N T O parlàvem de “survival kin”; de “parentius per a sobreviure”. En totes les exposicions ha aparegut d’una manera o d’una altra la necessitat d’envoltar-se i sostenir vincles per a seguir endavant. Aquest kin s’ha referit a acompanyaments conceptuals —veus, lectures, referents que mantenim a prop—; a estructures materials —suports en sentit literal i metafòric— o a preferències metodològiques, com les formes de creació col·lectiva.
Després d’aquesta aproximació expandida i ramificada a les accepcions de parentiu, el focus del cicle es tanca ara entorn del nus de les experiències maternants. La lògica del parentiu col·loca la reproducció i la relació de filiació en el centre, com a ancoratge des del qual després es diversifica el terme. Però és just aquesta centralitat la que entorpeix el desplegament de formes alternatives de fer afectiva, legal i políticament vàlides altres vies de parentiu.
En aquesta exposició ressona l’exasperació de Maggie Nelson quan es preguntava “Com pot una experiència tan profundament estranya, salvatge i transformativa [com la gestació i la criança] simbolitzar o promulgar alhora la conformitat per excel·lència?” Les obres que componen l’última exposició de L I E N T O parteixen d’una necessitat de desplegar imaginació visual, narrativa i vital per a fer resistència a la normopatia de la maternitat, usant un neologisme per a al·ludir al sofriment (-pathia) per (excés de) norma.

Des que va néixer ela seue fille, Ona Bros desenvolupa un procés a cavall entre la recerca i la introspecció; un exercici d’escriptura sostingut en el temps que combina el diari en primera persona i la bitàcola de lectures, notes i intuïcions d’exploració. Un dels eixos centrals d’aquest treball és l’assalt (entès com a abordatge, però també com una mena d’atac) a la centralitat monolítica de la continuïtat genètica a l’hora de determinar parentius. En particular subratlla l’arrelades que estan les consideracions genètiques en la pràctica i els discursos tecno-culturals sobre la condició materna que reforcen visions deterministes i essencialistes. L’artista no manté cap vinculació genètica amb l’ésser que va gestar i va parir. Prenent ancoratge en aquesta circumstància, analitza críticament els discursos entorn del genètic a la recerca d’altres referents, relats i imaginaris que a vegades troba en —o fabrica a partir de— àmbits que podrien semblar distants del seu objecte d’estudi immediat. D’aquesta manera fa fer eclosionar conglomerats poètics o al·legòrics per a pensar el lloc, la pràctica i la condició materna i els parentius des d’altres llocs, amb altres imatges i usant altres paraules.
BetaBlastoQueerLove(1) és un conjunt de suports per a una altra imaginació. Un dels seus elements són imatges que l’artista compon a partir de la trobada entre una sèrie de plantes (algunes seleccionades per propietats curatives relacionades amb el cos femení) i una pasta cicatritzant que s’utilitza per a reparar fulles o troncs danyats. Aquesta trobada entre el suposadament natural i el suposadament artificial desfà la sublimació de l’orgànic com a sistema perfectament autònom i alhora genera una inquietant visceralitat que, com el vertigen, atreu i repel·leix a parts iguals. El joc d’escales, oscil·lant del micro al macro, interromp la immediatesa de la relació entre imatge i referent i convoca representacions de l’interior del cos o de microorganismes. Aquesta criatura mig natural mig artificial fa mirall amb el que Sarah Franklin ha anomenat embrió cíborg i transbiología, en la mesura en què el tecnològic i el biològic s’associen en una configuració que no distingeix entre tots dos.

Un altre dels elements de BetaBlastoCuirLove(1) és un document del resultat d’una prova d’ADN sol·licitada per l’artista en el qual es dictamina que “la seva probabilitat de maternitat” respecte a la seva fille és de 0%. Aquest veredicte és producte d’una performance privada que condueix els paràmetres purament genètics a un glitch, si entenem glitch com l’expressió del que el sistema no pot suportar; allò de què és incapaç de rendir comptes; el què se li escapa i el què, per tant, el posa en perill i del què es protegeix.
L’artista persegueix el glitch en el sentit que li dóna Legacy Russel quan diu que el glitch és expressió de no-conformitat amb els escenaris previstos. El glitch és també una ocasió d’objecció, de corregir en assenyalar les limitacions dels sistemes que ens ordenen.
Finalment, el conjunt comprèn un vídeo en què una llengua produeix dos gestos que es coneixen com a habilitats genètiques que escapen a l’aprenentatge. Les imatges mostren una boca entorpida, una boca que no podrà vocalitzar o que tracta obstinadament de parlar malgrat tenir la llengua torta; malgrat no disposar de les paraules necessàries o a tenir que torsionar les existents.

La pràctica d’Ariadna Guiteras passa sovint per la composició de textos que després trasllada a situacions performatives. ooo.tetes.ooo és un relat en línia que s’inspira en la literatura d’hipertext. Si escriure en públic i a temps real es considera una performance, podríem dir que amb ooo.tetes.ooo, l’artista ha estat escrivint i performant alhora. La seva escriptura pot seguir-se i veure’s canviar en directe. ooo.tetes.ooo és una història en tercera persona que barreja inicis de maternitat aclaparats, sang de purpurina i amputacions, sofriments de lactància i vicissituds del treball artístic. El conjunt evoca sensacions d’estranyament respecte al cos propi, desitjos de canvi, mutació i processos de duel. Maggie Nelson defensava en The Argonauts, la potencialitat queer de l’embaràs en la mesura en què altera profundament l’estat “normal” o habitual del cos i ocasiona una intimitat radical amb —i una alienació radical de— el cos propi. En aquesta línia, els referents que utilitza Guiteras per a resistir a la cooptació normativa de la maternitat es troben en la literatura trans i gòtica. Andrea Long Chu, El Frankenstein de Mary Shelley, així com la Patchwork Girl de Schelley Jackson… comparteixen la seva ser fragmentari, amalgamat, no-binari i en certa manera DIY. El text de Jackson, Stitch Bitch (puta del punt o puta de punt) posa en paral·lel el cos físic amb el cos de la novel·la per a defensar en totes dues instàncies que la sensació de coherència i unitat del tot és un miratge. “El cos no és un, encara que el sembli des d’aquí a dalt, des d’aquesta vista privilegiada. Quan mirem aquest assemblatge de lòbuls i munts sembla un, però sobreviu quotidianament a la dissolució, des de la pèrdua de pèl, fins a la pèrdua d’una extremitat. El cos és un patchwork, encara que no es vegin els punts.”
A ooo.tetes.ooo l’enllaç és una estratègia per a possibilitar una escriptura desmembrada. Com diria Jackson, només hi ha “clústers of intensity, and one clúster is as central as another.” El relat no convergeix en un punt, està ple de punts i no es tanca. No es distingeix el que importa del que no. Així que cal parar-li esment a tot, sobretot a la inèrcia mental, social i científica, que fabrica la unitat malgrat els fragments.

Com una espècie d’alter ego material del text, 999999999999 és una esculto-criatura feta de punt. És un assemblatge d’elements que semblen tetes, òrgans o cèl·lules sostingudes per nusos i fil. 9999999999999 és un Frankenstein les benes trenades del qual fan pensar en un teixir reparador o terapèutic perquè fa visible la sensació d’estranyesa respecte al cos uniforme en pro d’un cos compost, conglomerat. Aquesta suma de parts serveix també d’imatge per a una xarxa de parentius; una manta, una pròtesi o una armadura feta de les companyies amb les quals protegir-se o enfortir-se.

Ultrasound i Ultrasound (Body) de Michael Lawton sorgeixen de la trobada de l’artista amb la imatge ecogràfica. A diferència d’aquesta, no obstant, l’artista no persegueix l’aparició d’un cos i s’allunya per tant del desig de la tecnologia ecogràfica de reconèixer i validar la forma humana. Els quadres de Lawton gaudeixen al contrari de l’ofuscació, de no forçar l’aparició d’una fesomia. En el seu lloc, apareixen una suma de nodes parpallejants, caòtics com a anotacions més afectives o sensorials que figuratives. Ultrasound (Body) ressona amb la pastositat de les fotografies d’Ona Bros amb qui comparteix la cerca d’imaginaris per a elaborar l’experiència pròpia. Per part seva, Ultrasound anticipa les textures d’Ariadna Guiteras, subratllant la continuïtat de la paraula “teixit” en l’àmbit orgànic i tèxtil.

*

El microquimerisme és el nom que rep la presència de cèl·lules que un cos deixa en un altre cos en el qual ha estat albergat. El microquimerisme fetal explica per exemple que el cos gestant contingui per a tota la vida cèl·lules amb material genèticament diferent. Hi ha qui diu que aquestes cèl·lules produeixen tumors. D’altres diuen que serveixen perquè després del part la criatura controli al cos gestant des de dins. També qui diu que aquestes cèl·lules “alienes” es dediquen a reparar els teixits danyats del cos hoste. En qualsevol cas, el nom que la ciència ha assignat al fenomen és el de “quimera”, un monstre amb caps de diferents animals. La ciència li dóna nom de monstre a allò que la supera; allò que suma massa entitats alhora. A L I E N T O està del costat dels monstres i de la necessitat d’invocar-los per a sobreviure al sentir dirigit.

Anna Manubens (Comisaria del ciclo)

 

Sobre A L I E N T O[1]

Hi ha exposicions que supuren, suen o condensen el que ocorre al seu voltant. Sorgeixen del contrari del que Ursula K. Le Guin anomena “treballar de la mateixa manera en què pastura una vaca”[2]; sense cremor ni urgència. A L I E N T O és un cicle que arrenca amb la veu de Beatrice Gibson dient: “Encara sento el meu cos però és com si ja no tingués pell. És tot nervi. Sense contorns. Bategant.” És una imatge sensorial bastant exacta d’un cos pres d’adrenalina, hormona que aguditza els sentits i tensiona els músculs amb l’objectiu de fer possible una reacció in extremis.
L’elaboració d’aquest cicle va coincidir amb l’estat d’alarma i la seva inauguració té lloc en un mes de setembre que hauria de tenir gust de tornada però que, lluny de revestir la familiaritat d’un retorn, està fet de pura incertesa i improvisació. L’habitual s’ha buidat dels seus trets recognoscibles. Alguna cosa grinyola en aquesta inquietant i alentida normalitat. El programa parteix de la discontinuïtat; del trencament que es va produir amb l’estat d’alarma i de l’adrenalina corporal, social i política que ho ha estat travessant tot. A L I E N T O va habitar en, i ara alberga, la urgència de pensar un pla per a un futur viable, in extremis.

El cicle està fet d’estratègies per a seguir endavant, de llocs on agafar-se, de formes d’imaginació i d’acció que permeten sortir de l’estat de xoc i recuperar l’alè per a començar a pensar en el que està per fer. És com obrir espai entre les lletres d’una paraula. Canviar el ritme i envoltar-se de les imatges, les veus i les presències que permeten un exercici d’imaginació a futur. La intenció és la de posar sobre la taula la gestió de problemes més que proclamar solucions. I és que les solucions tenen vocació generalista i això les fa grandiloqüents i opressives de més. El cicle és inevitablement situat quan presenta el que resulta encoratjador i troba en aquest adjectiu[3] un mig camí entre la confiança innocent en el futur i el cinisme de qui ja ha claudicat.

Les quatre exposicions que composen el cicle comparteixen la necessitat de pensar en estructures de suport. Hi ha en elles un impuls de convocar veus i acompanyaments –literals, materials o metafòrics– per a tirar endavant en companyia.
Un altre element transversal en el cicle és la poesia.

En el context actual de semiocapitalisme, en que l’acumulació de valor i l’adhesió se susciten pel signe, la paraula i el relat, l’escriptura i pensament poètics (aplicats al llenguatge, la imatge o l’escultura) emergeixen com a capaços d’ampliar la imaginació de mons en dir-los o visualitzar-los d’una altra manera, La poesia és també un espai d’anàlisi i exorcisme de càrregues semiòtiques i somàtiques allotjades en les paraules, imatges o materials. La responsabilitat de com utilitzarles forma part de les converses que envolten al cicle i en aquest sentit convé assenyalar que avui dia no es poden passar per alt les implicacions racials associades a la respiració, i en particular a l’ofec, que en cap cas poden diluir-se en la possibilitat de pensar en la falta d’aire generalitzada. No ho esmento per a fer alguna cosa sobre això –cooptant les veus d’unes altres–; ni malgrat això –dient-ho per a poder de facto ignorar-ho–; sinó amb això, observant i romanent en la incomoditat de la blanquitud de la meva veu i sent conscient del seu ancoratge en un idioma en què les connotacions i usos polítics de “alè” no són les mateixes que en la seva traducció a l’anglès, “breath”.

Finalment, A L I E N T O aborda la sol·licitud d’un futur viable des dels ulls de qui materna. L’imperatiu d’horitzó que demanda una vida incipient fa particularment apressant la necessitat de tramar avenirs. El cicle testa com suportar el rubor intel·lectual i creatiu relacionat amb la maternitat, cosa que no gaudeix de cap sex-appeal artístic o discursiu, que sembla que només interessa a qui forma part d’això i que és gairebé com el que Bourdieu anomenaria “una falta” (error i manca) “de gust” per al distingit patriarcat cultural. A L I E N T O reivindica el que Maggie Nelson, descriu com el tret fonamentalment queer de l’embaràs en la mesura en què “altera profundament l’estat “normal” i la vegada ocasiona una intimitat radical amb –i una alienació radical de– el cos propi. Com pot una experiència tan profundament estranya, salvatge i transformativa simbolitzar o promulgar també la conformitat per excel·lència?”[4]
Les obres que configuren A L I E N T O mantenen entre si relacions més poètiques que analítiques i en conjunt funcionen com un kin de supervivència. Usant “kin” (parentiu) en el sentit que li dóna Haraway quan insta a “crear parentius”, les artistes es van buscar com una família electiva per a afrontar la distopia.

 

Anna Manubens (Comissaria del cicle)

[1] El títol del cicle es manté en castellà per la seva relació amb l’adjectiu “alentador”, que en català, “encoratjador” no manté el vincle amb alè.

[2] Ursula K. Le Guin, “The Fisherwoman’s Daughter”; Moyra Davey (ed.), The Motherhood Reader (Seven Stories Press, Nueva York, 2001)

[3] Veure nota al peu 1

[4] Maggie Nelson, The Argonauts (Melville House, London, 2015)

 

 

ONA BROS és fotògrafa; busca tensionar les imatges des de l’escriptura, la instal·lació o les arts en viu. Investiga a partir d’allò situadament encarnat i la seva relacionalitat. Entrena la mirada obliqua i li atrau allò incòmode. Situada en un habitar queer i una sensibilitat transfeminista, no entén la seva pràctica sense les altres.
Recentment va crear al costat d’altres aliades l’“Institut d’Estudis del Porno” (2019-actualitat; Hangar, Hamaca, Dutch Art Institute). Ha sigut resident en La Caldera (2018), a la Nau Estruch (2018) i ha col·laborat a La Poderosa (2017). Va co-fundar Fuga Centre de Fotografia (2008-actualitat) on desenvolupa l’àrea de recerca.
Aspira a jugar amb rigor, com ho feia als cinc anys.

ARIADNA GUITERAS (Barcelona, 1986) treballa amb performance, instal∙lació i text per a especular des d’una perspectiva política i visceral sobre els cossos i les relacions que els constitueixen. Ha estat artista resident a Gasworks (Londres), La Escocesa i Hangar (Barcelona). Recentment ha mostrat el seu treball a diferents espais com CentroCentro (Madrid), 11a Biennal Leadre Cristofol (La Panera, Lleida), Dilalica (Barcelona), MIAC (Lanzarote), La Capella (Barcelona), Tate Exchange (Londres), TheBower (Londres), CA2M (Madrid), Loop (Barcelona), APA (Bruselas), àngels barcelona, Sala Muncunill (Terrassa), H.AAC (Vic), Chalton Gallery (Londres), Sant Andreu Contemporani (Barcelona), MACBA és viu (Barcelona).

MICHAEL LAWTON és un artista que treballa amb la pintura i l’escriptura. Utilitza l’abstracció per narrar moments verbals, viscuts o especulatius. Escriu sobre els mateixos moments en què allò sensorial s’apodera del cervell, de vegades inventant o intercanviant llenguatges per fer-ho, posant aquests textos en presentacions alternatives o futurs contrafàctics. Ha exposat les seves pintures recentment a La Escocesa (Barcelona), 38b Projects (Londres), Window Space Gallery (Londres), Yellow(Varese), Five Years Gallery (Londres), Addaya Centre d’Art Contemporani (Mallorca), Sobering Gallery (París), Le Cabinete Dentaire (París) i Passatge Studio (Barcelona.) Tracta d’auto-publicar un llibre a l’any. Abans de començar la seva residència a L’Escocesa, va completar la residència de llarga durada en Hangar, i Centre d’Estudis i Documentació del MACBA.

ANNA MANUBENS (1984) és comissària i productora independent amb una preferència per papers híbrids a la intersecció entre escriptura, recerca, programació, desenvolupament de projectes, anàlisi institucional i exposicions. Va ser Cap de Programes Públics al CAPC musée d’art contemporain de Bordeus fins el 2017 i prèviament va combinar la seva activitat independent amb la docència en la Universitat Pompeu Fabra i un treball regular en l’espai gestionat per artistes Auguste Orts (Brussel·les). Les seves exposicions recents inclouen Wendelien van Oldenborgh. tono legua boca (CA2M, Madrid, 2019 i Centre d’Art Contemporani Fabra i Coats), entre, hacia, hasta, para, por, según, sin  (EACC, Castelló, 2019); Visceral Blue (La Capella; Barcelona, 2016); Hacer cuerpo con la máquina: Joachim Koester, (Blue Project Foundation, Barcelona, 2016); Contornos de lo Audiovisual ( amb Soledad Gutiérrez a Tabakalera, Sant Sebastià, 2015).

Read more

Vistes d'instal·lació

A L I E N T O

2021
Barcelona

A L I E N T O

2021
Barcelona

A L I E N T O

2021
Barcelona

A L I E N T O

2021
Barcelona

A L I E N T O

2021
Barcelona

A L I E N T O

2021
Barcelona

A L I E N T O

2021
Barcelona

A L I E N T O

2021
Barcelona

A L I E N T O

2021
Barcelona

A L I E N T O

2021
Barcelona

A L I E N T O

2021
Barcelona

A L I E N T O

2021
Barcelona

A L I E N T O

2021
Barcelona

Obres

Ariadna Guiteras
999999999999

2021
Llana, embenats, filats, fibres plàstiques
320 × 80 × 10 cm

Ona Bros
Untitled

2021
Impressió d'injecció de tinta muntada sobre cartró
200 × 120 × 2 cm

Ona Bros
Untitled

2021
Impressió d'injecció de tinta muntada sobre cartró
200 × 120 × 5 cm

Ona Bros
Untitled

2021
Impressió d'injecció de tinta muntada sobre cartró
80 × 53 × 5 cm

Ona Bros
Untitled

2021
Impressió d'injecció de tinta en paper
80 × 53 cm

Ona Bros
Untitled

2021
Impressió d'injecció de tinta en paper
80 × 53 cm

Ona Bros
Untitled

2021
Vídeo de canal únic en bucle
Dimensions variables

Michael Lawton
Ultrasound

2020
Oli sobre llenç

Michael Lawton
Ultrasound (Urraca)

2021
Oli sobre llenç
55 × 38 cm

Michael Lawton
Untrasound (Body)

2020
Oli sobre llenç
46 × 38 cm

Rebre més informació d'obres disponibles de Ona Bros, Ariadna Guiteras, Michael Lawton
Més info

DRAG