A L I E N T O

Céline Condorelli, June Crespo

Barcelona
gen. 23 - març 12, 2021

NoguerasBlanchard presenta la tercera mostra de A L I E N T O, un cicle comissariat per Anna Manubens (Barcelona, 1984). En aquest nou capítol, el diàleg entre Céline Condorelli i June Crespo és un intent de convocar un tipus d’imaginació que posen al centre la infraestructura.

 

→ A L I E N T O #1
Beatrice Gibson

→ A L I E N T O #2
Beatrice Gibson, Laida Lertxundi

→ A L I E N T O #3
Céline Condorelli, June Crespo

→ A L I E N T O #4
Laida Lertxundi

→ A L I E N T O #5
Ona Bros, Ariadna Guiteras, Michael Lawton

“En moments de crisi com aquest” escriu Lauren Berlant, “la política es defineix per un sentit col·lectiu que ha aparegut un glitch [una falla, una interferència] en el manteniment de la vida. Un glitch és una interrupció dins d’una transmissió; una transmissió torbada. Un glitch és també la revelació d’una fallada infraestructural.” [1] Els esdeveniments recents han posat al descobert estructures febles enfront de les quals és urgent convocar una forma d’imaginació infraestructural, aplicada a reparar o repensar allò que sosté i regula les formes de vida en comú. 

El diàleg entre Céline Condorelli i June Crespo és un intent de convocar un tipus d’imaginació que posen al centre la infraestructura. Les obres funcionen com una poètica, estètica i política del suport. El que es veu és el que sosté, són les condicions que fan possible una relació, ja sigui en sentit literal –una confluència material– o en sentit afectiu o conceptual. 

El treball de Céline Condorelli és una interpel·lació constant d’allò estructural, i en particular de les formes de suport en sentit ampli. Potser l’exemple més paradigmàtic és el seu projecte de llarg recorregut Support Structures (2003-2009). Però la seva atenció a les formes de suport l’ha conduït també a generar estructures d’exposició per a tercers, a revisitar projectes d’arquitectura participativa o a pensar l’amistat també en termes de suport. The Company she Keeps, és un llibre editat per l’artista que forma part de l’exposició i que reuneix una sèrie de converses entorn a l’amistat. Per a Condorelli, aquesta no sols és una forma de relació sinó quelcom que motoritza el seu treball a nivell infraestructural: “L’amistat és una condició de treball en la meva pràctica –encara que potser mai arribi a ser el tema del treball, i malgrat estar molt prop d’un objecte d’interès continu en la meva pràctica; el suport– és com una condició formativa o operacional que funciona a varis i simultanis nivells. (…)” L’amistat és una preferència metodològica; una manera de pensament. És una relació mantinguda en el temps amb amigues i col·legues però també amb objectes o referents. El títol del llibre prové de la manera en què Hannah Arendt descriu la cultura i que segons Celine Condorelli correspon bastant bé al que ella entén per amistat: “les companyies que una escull mantenir, en el present així com en el passat”. [2]

L’escultura que presenta a NoguerasBlanchard, Structure for Communicating with the Wind pertany a la sèrie Additionals que reuneix objectes confeccionats a partir de tècniques d’elaboració d’attrezzo. Cadascun dels objectes té una pseudo-funcionalitat; comunicar-se, escoltar, preparar, llegir o parlar en públic. Van ser pensades per a fer possible diferents relacions entre els personatges que apareixen a The Tiger’s Mind, una partitura del compositor experimental Britànic Cornelius Cardew. L’escultura en exposició està pensada perquè puguin comunicar-se Tigre i Vent, dos dels personatges de Cardew. El moviment de la cortina reprodueix el so dels arbres quan els agita el vent i en el mateix gest fa visible la més mínima circulació d’aire. L’escultura és una interfície que crea i visibilitza les condicions per a una conversa. 

El tàndem d’escultures que presenta June Crespo sorgeix en la intersecció entre dos projectes anteriors. En 2019, a Mèxic va treballar a partir de l’espai que els moviments sísmics han anat obrint entre edificis. L’escultura resultant reproduïa la distància entre parets. El títol, Espacio de ti a mí, forçava un solapament entre espai arquitectònic i espai afectiu i corporal. També al 2019, per a una exposició comissariada per David Bestué a la plaça de Can Colom, molt a prop de NoguerasBlanchard, l’artista va realitzar uns blocs horitzontals de formigó amb buidatges còncaus pensats per a envoltar un cos estirat. Reprenent trets de tots dos projectes, les escultures que presenta l’artista en el marc de A L I E N T O són la petjada que deixa una trobada i alhora el que la va fer possible o la farà possible. És el testimoniatge d’una confluència passada o l’espai per a propiciar-ne una encara per venir. En qualsevol cas el formigó és el que sosté els volums. Insistint en aquesta idea, el títol de les peces, Core, remitent al tronc, la part del cos que sosté a la resta.

June Crespo parla dels seus motlles com un procés que comença com un registre però que després va modificant en una operació que denomina “edició”: “Vaig començar a fer motlles dels espais on habitava o treballava (…). Després, vaig començar a editar-los, afegint flors, fang… deformant-los”. El denominador comú entre totes dues artistes és aquesta edició de trobades: la intervenció en les condicions infraestructurals que poden propiciar o protegir interaccions. En dues versions molt contrastades, l’una lleugera i flexible; l’altra pètria i inamovible, ambdues perverteixen a més les connotacions de materials que solen usar-se per a compartimentar i aïllar. Aquí, al contrari, susciten formes de trobada i relació. Materials que solen convocar imaginaris de segregació i emergència propicien aquí una percepció estructural i sensual de l’acostament.

 

[1] Berlant, Lauren ‘The commons: Infrastructures for troubling times’. Environment and Planning D: Society and Space. Nº34. (2016)

[2] Hannah Arendt, “The Crisis in Culture: Its Social and Its Political Significance”, Between Past and Future: Eight Exercises in Political Thought, Faber and Faber, london, 1961, p. 226.

 

Agraïm la col·laboració Vera Cortês (Lisboa) i CarrerasMugica (Bilbao).

 

Sobre A L I E N T O[3]

Hi ha exposicions que supuren, suen o condensen el que ocorre al seu voltant. Sorgeixen del contrari del que Ursula K. Le Guin anomena “treballar de la mateixa manera en què pastura una vaca”[4]; sense cremor ni urgència. A L I E N T O és un cicle que arrenca amb la veu de Beatrice Gibson dient: “Encara sento el meu cos però és com si ja no tingués pell. És tot nervi. Sense contorns. Bategant.” És una imatge sensorial bastant exacta d’un cos pres d’adrenalina, hormona que aguditza els sentits i tensiona els músculs amb l’objectiu de fer possible una reacció in extremis.
L’elaboració d’aquest cicle va coincidir amb l’estat d’alarma i la seva inauguració té lloc en un mes de setembre que hauria de tenir gust de tornada però que, lluny de revestir la familiaritat d’un retorn, està fet de pura incertesa i improvisació. L’habitual s’ha buidat dels seus trets recognoscibles. Alguna cosa grinyola en aquesta inquietant i alentida normalitat. El programa parteix de la discontinuïtat; del trencament que es va produir amb l’estat d’alarma i de l’adrenalina corporal, social i política que ho ha estat travessant tot. A L I E N T O va habitar en, i ara alberga, la urgència de pensar un pla per a un futur viable, in extremis.

El cicle està fet d’estratègies per a seguir endavant, de llocs on agafar-se, de formes d’imaginació i d’acció que permeten sortir de l’estat de xoc i recuperar l’alè per a començar a pensar en el que està per fer. És com obrir espai entre les lletres d’una paraula. Canviar el ritme i envoltar-se de les imatges, les veus i les presències que permeten un exercici d’imaginació a futur. La intenció és la de posar sobre la taula la gestió de problemes més que proclamar solucions. I és que les solucions tenen vocació generalista i això les fa grandiloqüents i opressives de més. El cicle és inevitablement situat quan presenta el que resulta encoratjador i troba en aquest adjectiu[5] un mig camí entre la confiança innocent en el futur i el cinisme de qui ja ha claudicat.

Les quatre exposicions que composen el cicle comparteixen la necessitat de pensar en estructures de suport. Hi ha en elles un impuls de convocar veus i acompanyaments –literals, materials o metafòrics– per a tirar endavant en companyia.
Un altre element transversal en el cicle és la poesia.

En el context actual de semiocapitalisme, en que l’acumulació de valor i l’adhesió se susciten pel signe, la paraula i el relat, l’escriptura i pensament poètics (aplicats al llenguatge, la imatge o l’escultura) emergeixen com a capaços d’ampliar la imaginació de mons en dir-los o visualitzar-los d’una altra manera, La poesia és també un espai d’anàlisi i exorcisme de càrregues semiòtiques i somàtiques allotjades en les paraules, imatges o materials. La responsabilitat de com utilitzarles forma part de les converses que envolten al cicle i en aquest sentit convé assenyalar que avui dia no es poden passar per alt les implicacions racials associades a la respiració, i en particular a l’ofec, que en cap cas poden diluir-se en la possibilitat de pensar en la falta d’aire generalitzada. No ho esmento per a fer alguna cosa sobre això –cooptant les veus d’unes altres–; ni malgrat això –dient-ho per a poder de facto ignorar-ho–; sinó amb això, observant i romanent en la incomoditat de la blanquitud de la meva veu i sent conscient del seu ancoratge en un idioma en què les connotacions i usos polítics de “alè” no són les mateixes que en la seva traducció a l’anglès, “breath”.

Finalment, A L I E N T O aborda la sol·licitud d’un futur viable des dels ulls de qui materna. L’imperatiu d’horitzó que demanda una vida incipient fa particularment apressant la necessitat de tramar avenirs. El cicle testa com suportar el rubor intel·lectual i creatiu relacionat amb la maternitat, cosa que no gaudeix de cap sex-appeal artístic o discursiu, que sembla que només interessa a qui forma part d’això i que és gairebé com el que Bourdieu anomenaria “una falta” (error i manca) “de gust” per al distingit patriarcat cultural. A L I E N T O reivindica el que Maggie Nelson, descriu com el tret fonamentalment queer de l’embaràs en la mesura en què “altera profundament l’estat “normal” i la vegada ocasiona una intimitat radical amb –i una alienació radical de– el cos propi. Com pot una experiència tan profundament estranya, salvatge i transformativa simbolitzar o promulgar també la conformitat per excel·lència?”[6]
Les obres que configuren A L I E N T O mantenen entre si relacions més poètiques que analítiques i en conjunt funcionen com un kin de supervivència. Usant “kin” (parentiu) en el sentit que li dóna Haraway quan insta a “crear parentius”, les artistes es van buscar com una família electiva per a afrontar la distopia.

 

Anna Manubens (Comissaria del cicle)

[3] El títol del cicle es manté en castellà per la seva relació amb l’adjectiu “alentador”, que en català, “encoratjador” no manté el vincle amb alè.

[4] Ursula K. Le Guin, “The Fisherwoman’s Daughter”; Moyra Davey (ed.), The Motherhood Reader (Seven Stories Press, Nueva York, 2001)

[5] Veure nota al peu 1

[6] Maggie Nelson, The Argonauts (Melville House, London, 2015)

 

 

CÉLINE CONDORELLI (*CH, *IT, UK) viu i treballa a Londres i Lisboa. Condorelli combina diverses aproximacions al desenvolupament d’estructures per a sostenir (el treball d’unes altres, formes d’imaginari polític i realitats existents o fictícies) amb l’objectiu d’ampliar exploracions sobre formes de col·lectivitat i espais discursius. Les seves exposicions recents inclouen Deux ans de vacances, FRAC Lorraine, FR (2020), Céline Condorelli, Kunsthaus Pasquart, CH, Equipment, Significant Other, AT, Host/Vœrt, Kunsthal Aarhus, DK, Ausstellungsliege, Albertinum, DE (2019), Zanzibar, una instal·lació permanent per al Kings Cross Project, GB i exposició a la galeria Vera Cortes, PT (2018), Proposals for a Qualitative Society (spinning), Stroom Den Haag, NL, Corps à Corps, IMA Brisbane, AUS, Gwangju Biennial, Liverpool Biennial, Sydney Biennial, y Concrete Distractions, Kunsthalle Lissabon, PT (2016), bau bau, HangarBicocca, IT (2015), Céline Condorelli, Chisenhale Gallery, GB, Positions, Van Abbemuseum, NL, amb Bookworks (2014).  Condorelli és una de les fundadores Eastside Projects, Birmingham, GB, i és autora i editora de Support Structures publicat per Sternberg Press (2009) i de la seva primera monografia bau bau publicada per Mousse (2017).

 

JUNE CRESPO (Pamplona 1982) és llicenciada en Belles arts per la Universitat del País Basc el 2005 i va participar en el programa de residència De Ateliers (Amsterdam 2015-2017). Entre les seves exposicions individuals destaquen: Helmets (2020) a l’Artium, Vitoria-Gasteiz; Voy, sí (2020) galería Heinrich Ehrhardt, Madrid; No Osso (2019) a Uma Certa Falta de Coêrencia, Oporto; Ser dos (2017) y Cosa y Tú (2015) a la galeria CarrerasMugica, Bilbao; Chance Album nº1 galería etHALL (Barcelona 2016) y Kanala en MARCO (Vigo 2016). Ha participat en exposicions col·lectives com: En caída libre, CaixaForum (Barcelona 2019); Una Dimensión Ulterior, Museo Patio Herreriano, (Valladolid 2019) ; La Plaça (Hospitalet de Llobregat 2019); Parentescos Galería Nordenhake (Ciutat de México 2019); ahogarse en un mar de datos, Casa Encendida (Madrid 2019); internal view, galería Stereo (Varsovia 2018); foreign bodies, galería P420 (Bologna 2018); escucho tus pasos venir galeria Heinrich Ehrhardt (Madrid 2018); Generación2017, La Casa Encendida (Madrid 2017); fluxesfeverfuturesfiction , Azkuna zentroa (Bilbao 2016); Wild Things, The Green Parrot(Barcelona 2014); Hitting it off  P-exclamation (New York, 2014); Pop Politics en CA2M(Madrid 2012); Antes que todo, CA2M (Madrid, 2010).

 

ANNA MANUBENS (1984) és comissària i productora independent amb una preferència per papers híbrids a la intersecció entre escriptura, recerca, programació, desenvolupament de projectes, anàlisi institucional i exposicions. Va ser Cap de Programes Públics al CAPC musée d’art contemporain de Bordeus fins el 2017 i prèviament va combinar la seva activitat independent amb la docència en la Universitat Pompeu Fabra i un treball regular en l’espai gestionat per artistes Auguste Orts (Brussel·les). Les seves exposicions recents inclouen Wendelien van Oldenborgh. tono legua boca (CA2M, Madrid, 2019 i Centre d’Art Contemporani Fabra i Coats), entre, hacia, hasta, para, por, según, sin  (EACC, Castelló, 2019); Visceral Blue (La Capella; Barcelona, 2016); Hacer cuerpo con la máquina: Joachim Koester, (Blue Project Foundation, Barcelona, 2016) ; Contornos de lo Audiovisual ( amb Soledad Gutiérrez a Tabakalera, Sant Sebastià, 2015).

Read more

Vistes d'instal·lació

A L I E N T O

2021
Barcelona

A L I E N T O

2021
Barcelona

A L I E N T O

2021
Barcelona

A L I E N T O

2021
Barcelona

A L I E N T O

2021
Barcelona

A L I E N T O

2021
Barcelona

A L I E N T O

2021
Barcelona

A L I E N T O

2021
Barcelona

A L I E N T O

2021
Barcelona

A L I E N T O

2021
Barcelona

A L I E N T O

2021
Barcelona

A L I E N T O

2021
Barcelona

A L I E N T O

2021
Barcelona

A L I E N T O

2021
Barcelona

A L I E N T O

2021
Barcelona

A L I E N T O

2021
Barcelona

A L I E N T O

2021
Barcelona

A L I E N T O

2021
Barcelona

Obres

June Crespo
CORE I

2020
Formigó armat, pigments, flors, cingla
34 × 168 × 35 cm

June Crespo
CORE II

2020
Formigó armat, pigments, flors
168 × 34 × 35 cm

Céline Condorelli
Sculpture for comunicating with the Wind

2012
Manta tèrmica metal·litzada, cinta de cortina
400 × 6000 cm

Céline Condorelli
Superfluous Object

2020
Serigrafia de dos colors sobre paper marró Nubuck
61 × 44 cm

Rebre més informació d'obres disponibles de Céline Condorelli, June Crespo
Més info

DRAG