Ignacio Uriarte

‘Quan vaig deixar el meu últim treball administratiu per a treballar com a artista a temps complet, em vaig adonar que la llibertat recentment adquirida implicava una gran responsabilitat. Sota cap circumstància vaig voler abusar de l’art en nom d’un alliberament personal, la qual cosa m’hagués convertit en un artista-clixé marginal. Al contrari, vaig decidir quedar-me en la meva pròpia realitat “petit-*bourgeois” personal per a afrontar-la des de dins, utilitzant l’experiència adquirida al llarg dels anys. Per això no he deixat d’utilitzar les mateixes eines i mètodes, similars als de qualsevol empleat d’oficina, treballant de manera rutinària i amb la rutina com el meu principal eix temàtic.

El meu punt de partida són els petits moments creatius dins de les rutines d’oficina, que en la seva majoria tenen un ridículament petit aspecte “artístic”. Per exemple: quan gargotegem durant una conversa telefònica (Document Proof Monochromes, 2012) o quan dobleguem un full de paper abans de posar-la en un sobre (Fluctuating Folds, 2012) estem realitzant petits gestos pictòrics i escultòrics. La repetició sistemàtica d’aquestes accions d’acord amb regles predefinides les converteix en meta-rutines, en recreacions del mite de Sísif. L’única diferència és que les peces resultants registren detalladament el treball metòdic i repetitiu que va ser necessari per a la seva creació. D’aquesta manera, la rutina sobreviu, permetent al públic llegir-la i recrear-la mentalment.

Estèticament el meu treball mostra clares referències a l’art conceptual i minimalista dels anys 60 i 70. En aquests anys la desmaterialització de l’objecte d’art en el món de l’art i la substitució de productes per serveis en el món empresarial van ocórrer gairebé simultàniament. Potser per això l’estètica també va començar a semblar-se, per exemple en la limitació cromàtica o en la senzillesa formal, que assenyalaria com tant els productes comercials com els objectes d’art es generarien en una ment (en blanc). Fins i tot podríem parlar d’una fetitxització mútua que va portar, per exemple, a l’ús de la llum de neó i l’arxiu com mig artístic i a l’ús preferent de l’art minimalista com a decoració en oficines.’ – Ignacio Uriarte